dilluns, 22 de setembre de 2008

divendres, 19 de setembre de 2008

Algunes novetats teatrals

Per bé que no és una novetat estricta (es porta representant des del 21 d'agost i durarà fins al 4 d'octubre), no puc deixar de parlar-ne: s'està representant una versió contemporània de l'obra Hedda Gabler, d'Henrik Ibsen, a Londres. Carrie Cracknell dirigeix un muntatge polèmic al Gate Theatre, un dels anomenats Fringe Theatres de la capital anglesa (aquí traduiríem fringe com a alternatiu, per bé que aquesta definició a Londres sigui tan discutible com la de off per a alguns teatres de Broadway). Algunes crítiques en parlen bé (The Observer) i d'altres no tant (The Times), per tant el producte, com dic, és polèmic i, no cal dir-ho, d'allò més atractiu. Val a dir que la polèmica no és cap novetat a Hedda Gabler, ja que aquesta obra en va generar d'ençà del mateix moment de la seva estrena a Alemanya l'any 1891! Protofeminisme, violència i suïcidi: massa elements escandalosos per a la burgesia ben cofada de l'època, avesada sobretot a les pièces bien faites entretingudes i inofensives de Sardou, Scribe o Wilde.
Parlem, doncs, de contemporaneïtat, risc, probablement transgressió... a la terra del realisme! M'agrada emfasitzar aquest aspecte perquè llegint algun escrit anterior meu potser algú podria deduir erròniament que la Gran Bretanya és un museu teatral on es representen les obres de fa 150 anys igual que el dia de la seva estrena. I si bé podem trobar produccions en què això pugui ser cert (i que personalment no em sembla pas rebutjable sempre que s'ofereixi qualitat en el muntatge, i ja em perdonarà si em llegeix algun theatregoer impenitent i calixtebieitista!), també és cert que les avantguardes teatrals tenen un bon camp per córrer dins de l'àmplia i rica dramatúrgia britànica. I en puc donar fe: en aquest país he tingut la sort de veure des d'un minimalista i atemporal Rei Lear a Strattford, amb el malaguanyat Nigel Hawthorne fent de Lear (actor conegut popularment a casa nostra per protagonitzar sensacionals pel·lícules com La folllia del rei Jordi o El cas Winslow), fins a una deliciosa Traviatta situada en un àtic a Manhattan, entre d'altres obres actualitzades, rellegides o "revisades" (com li agrada dir a Carles Batlle).

L'altre novetat que he llegit avui mateix se situa a Londres també i, com no podia ser d'una altra manera, al millor teatre by far del West End: el Donmar Warehouse. Un teatre que, de fet, té de West End la seva localització en el cor de la zona coneguda com a Theatreland i el degotall d'estrelles" cinematogràfiques consagrades que passen de tant en tant per aquest escenari del Covent Garden (com Madonna o Nicole Kidman, per posar-ne dos exemples significatius dels darrers anys). Amb tot, i malgrat aquestes frivolitats d'alfombra beverlyhillenca, la programació "normal" d'aquest teatre és l'enveja de qualsevol programador. L'estrena de què us volia informar és Ivànov, d'Anton Txekhov. Una raresa d'aquest autor, comèdia a mig camí entre l'esborrany i l'obra seriosa, on el personatge principal és una mena de Hàmlet rus, esbós de posteriors personatges tan potents com Vània (L'oncle Vània) o Trigorin (La gavina). La versió que es pot veure al Donmar fins al 29 de novembre és cinc estrelles, ja que ha anat a càrrec de Tom Stoppard, està dirigida pel mateix director artístic del teatre, Michael Grandage, i interpretada, entre d'altres, per Kenneth Branagh en el paper d'Ivànov. La crítica està deixant de moment l'obra pel núvols... En fi, que si us "escapeu" a Londres d'aquí a mitjan novembre i us agrada el bon teatre, deixeu-vos arrossegar cap al Donmar perquè de ben segur que no us en penedireu!

diumenge, 14 de setembre de 2008

The Glass Menagerie: el gran Tennessee Williams!


Una de les obres més ben elaborades de l’autor i la meva obra teatral preferida. Perfectament estructurada, delicada, subtil, humana i amb el més genuí segell Tennessee Williams estampat amb lletres d’or. The Glass Menagerie, estrenada a Broadway l'any 1945, és la primera de les seves grans obres i obtingué un excel·lent reconeixement per part de la crítica, a més d'un gran èxit de públic. Abans havia escrit Battle of Angels (1940), esborrany de la posterior i exitosa Orpheus Descending (1957), però havia resultat un fracàs. Així doncs, en la primera gran obra de la seva època daurada, Williams ja ens mostra les seves credencials tot dibuixant una atmosfera tancada amb pocs personatges, tots ells carregats de vida, frustracions i desitjos de canvi (no en va no pocs especialistes de la seva obra l’anomenen el Txèkhov americà); unes frustracions que van sorgint a mesura que l’obra va avançant a un ritme perfecte, quasi musical. Williams és el gran retratista de la marginalitat del somni americà postrooseveltià; el retratista dels que no tenen cabuda en el mainstream de la vida americana. I sap trobar els mecanismes dramàtics adequats per mostrar-nos la seva misèria material amb un to líric, delicat. La musicalitat que acompanya aquestes ànimes perdudes s’intueix des del començament de qualsevol de les seves obres i ens en transmet el seu errant tarannà, els seus somnis sovint frustrats, amb tota la seva immensa càrrega d’humanitat. Una humanitat que és un gran mirall on es reflecteixen les nostres pròpies imatges: des de les més pures, fins les més deformades. Tots ens veiem més o menys reflectits en la família Wingfield, en les germanes Du Bois, en els Bricks i les Maggies del món... Tot aquest estol de personatges vaguen per entorns hostils, feréstecs, i a través de les seves suposades nafres, en realitat reflecteixen les nafres morals de la societat que els envolta.

Williams no és gaire representat al nostre país, en bona part a causa de la nostra erràtica tradició teatral i de la qual potser en parlaré en un posterior escrit. Amb tot, gràcies al cinema, les obres de Williams són conegudes arreu del món civilitzat (i això curiosament per un cop ens inclou a nosaltres també), ja que el Hollywood daurat s’encarregà d’adaptar a la gran pantalla les principals obres del dramaturg més de moda de l’època amb els millors intèrprets del moment. A tall d’anècdota només cal que recordeu l’estampa clàssica del jove Marlon Brando (n'adjunto la foto al peu d'aquest escrit), en el seu paper de Stanley Kowalski a A Streetcar Named Desire (Un tramvia anomenat Desig). Però també The Glass Menagerie (El zoo de vidre) , amb Katherine Hepburn i Kirk Douglas; Suddenly Last Summer (De sobte el darrer estiu), amb Katherine Hepburn un altre cop i Montgomery Clift; Cat on a Hot Tin Roof (La gata sobre la teulada de zinc calenta), amb Paul Newman i Elizabeth Taylor; The Rose Tattoo (La rosa tatuada), amb Ana Magnani i Burt Lancaster; The Night of the Iguana, amb Richard Burton, Ava Gardner i Deborah Kerr, etc.

A la Gran Bretanya, fidels a la seva sòlida tradició realista, Williams és representat amb freqüència i es poden veure obres seves en els diferents circuits teatrals del país (teatres públics, privats, alternatius, regionals...) Jo he tingut la immensa fortuna de poder veure alguns d’aquests muntatges i un cop més –com ja vaig més o menys expressar en un anterior escrit– te n’adones de la clau de volta de la gran qualitat del teatre britànic: perfecta elocució, gran dicció, paraula mesurada, intel·ligència escènica i uns grans textos que, amb totes aquestes característiques, no els cal res més perquè hom pugui gaudir del teatre en el seu estat més pur.

Aquest cap de setmana, precisament, he tingut la gran sort de poder veure un extraordinari muntatge de The Glass Menagerie que la companyia “The Royal Exchange” de Manchester ha representat en els Malvern Theatres (uns poblets disseminats a uns 40 kms al sud de Birmingham i on hi ha un teatre amb una programació que moltes sales tan públiques com privades del nostre país ja voldrien tenir). L’obra ha estat dirigida per un dels fundadors de la companyia, Braham Murray, i ha estat interpretada magistralment per Brenda Blethyn (nominada a l’Òscar a la millor actriu per Secrets & Lies, de Mike Leigh) i pels joves Emma Hamilton i Mark Arends. M’estalvio fer cap mena de crítica del muntatge perquè és absurd ressenyar allò que no podrà veure ningú dels que puguin estar llegint aquestes ratlles. Només afegiré un parell d’observacions, això sí, que venen a refermar tot el que ja he descrit prou a bastament quant a la importància que té per als britànics la modulació de la veu i l’elocució per damunt de l’expressió corporal i l’excés declamatori. Em va fer gràcia llegir a posteriori alguna crítica de l’obra a la premsa i trobar-hi uns fragments com els que us adjunto tot seguit. A The Times (16 d’abril de 2008), el crític diu en parlar de la interpretació de Blethyn (el subratllat és meu):

When she's in full nostalgic flight, her voice is all operatic refinement, swooping up and down octaves, every vowel shaped with the utmost care.

Mentre que la crítica de The Guardian [18 d’abril] diu en parlar de la interpretació que Mark Arends fa del turmentat Tom Wingfield:

[Blethyn] serves the play rather better than Mark Arends, whose Tom is too actorly and self-consciously physical.

No calen gaires més comentaris quant a què s’aprecia i què es critica d’un actor o d’una actriu damunt d’un escenari segons els britànics, oi? Per cert, un darrer apunt en aquest sentit: entre els membres de la producció hi havia una especialista en dialectologia. Tots els intèprets britànics de l’obra imposten un sensacional accent americà per ésser més fidels –realisme pur i dur– a l’atmosfera de Saint Louis.

Com al nostre país si fa no fa! Encara recordo fa un parell o tres d’anys una funesta representació de La fam, de Joan Oliver, al Teatre Nacional de Catalunya, amb Marc Martínez interpretant un dels papers principals de l’obra i on, a banda de deixar el públic mig sord dels crits que va proferir durant tota la representació (de vegades ni s’entenia el que deia), va ser incapaç de pronunciar ni una sola essa sonora ni una vocal neutra durant tot l’espectacle. Com molt bé va dir Quim Monzó fa anys en un dels seus articles, ja queda poc perquè a Catalunya veiem un Manelic cridant a la famosa escena final de Terra Baixa, “aparteu-se, aparteu-se, he mort el iop, he mort el iop.”


dijous, 11 de setembre de 2008

11 de setembre

Des del nostre particular "exili", us desitgem que passeu una molt bona diada!

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)


dimecres, 10 de setembre de 2008

Curiositat lingüística a Cardiff

Fa un parell de caps de setmana va tenir lloc a la badia de Cardiff una fira internacional bàsicament gastronòmica, però on també s’hi podien veure actuacions musicals, teatre al carrer, etc. D’entre les mostres dels diferents països em va cridar l’atenció la llengua utilitzada per una parada de productes típics holandesos (cal recordar que la fira, com he dit, tenia lloc a Cardiff, Gran Bretanya) Visca el multilingüisme!


dilluns, 8 de setembre de 2008

L'expansió del "catanyol"

La llengua llatina, a causa de l’expansió en el temps i l’espai de l’Imperi Romà, va patir una fragmentació que va vulgaritzar-ne la seva estructura clàssica fins que va acabar derivant en les llengües romàniques que coneixem avui dia. Una d’aquestes llengües, la catalana, també experimenta d'uns anys ençà, un procés de vulgarització que de ben segur la portarà a esdevinir ben aviat quelcom diferent del que encara és avui dia. L’evolució del català cap al catanyol, probable neollengua derivada del català clàssic i la influència castellana moderna, té en els nostres temps per sort una bona base estèticoideològica que permet combatre els quatre capsigranys que encara s’entossudeixen en oposar-se a un fenomen tan "natural" com l’evolució de les llengües. Per sort, vivim temps de mescla i mestissatge i així, el principal difusor de la llengua en els mitjans de comunicació catalans, la televisió de Catalunya (coneguda com a TV3, TVC o simplement, la nostra), és capdavantera d’aquestes noves tendències expressives i ja porta un cert temps desenvolupant una tasca impagable en aquest procés d’evolució lingüística.

A causa de les meves circumstàncies personals (visc a l’estranger) només veig la nostra en períodes de vacances, per tant estic segur que tots vosaltres, televidents amatents, podeu trobar i exhibir molts més exemples quotidians d'aquesta evolució que els que us pot oferir una pobra ànima forçadament viatgera com jo. Amb tot, la casuística que he pogut anar copsant durant les meves curtes estades en terres llemosines al llarg d’aquests darrers temps, em sembla prou interessant com per oferir-vos tot seguit una mostra d’aquests espectaculars avenços lingüístics a què feia referència en el paràgraf anterior:

Llucià Ferrer (programa desconegut): [col·laboradora de Llucià Ferrer]: Jo sé que a tu t’agrada molt empinar el colze... Llucià Ferrer: Vaya dos, que esteu fetes, vaya dos...

Sergi Arola (cuiner estúpid postmodern, i perdoneu la redundància): Pots agafar el menjar, possar-lo en una canasta de mimbre i anar a fer un bon pícnic.

Santi Nolla (em sembla que a Gol a Gol): Ara cal evitar que es desati l’eufòria.

Álex Casademunt i Gisela (presentadors d’un programa nocturn de música i karaokes en català): Hi ha un griterio tan fort que no se sent res.

Xavi Torres (a Futbolin): Li va fer una entrada realment escalofriant.

Josep Cuní (xerraire ambulant dels matins de la nostra): Els textes, els pretextes i els contextes de la situació que analitzem...

Joan Saura (al programa Polònia, però òbviament el polític de debò, no el doble): La tasca domèstica que odio més és treure el pols.

Capítol apart mereix Carles Reixach, autèntic cavall de Troia d’aquesta postmodernitat lingüística en el món del futbol i especialista en anorrear ben merescudament la tasca duta a terme per un purista tan retrògad i adotzenat com Joaquim Maria Puyal. Exemples a l’atzar de la seva ingent tasca neofilològica poden ser les perles següents:

La pilota s'ha colat per tota l’esquadra

Aquest equip té especialistes en els remats de cap

El saque de banda ha estat incorrecte.

Triga molt en sacar de porteria.

Etcètera.

En fi, deixo constància per escrit d’aquestes variacions evolutives per al gaudi de futures generacions d’estudiosos de la llengua. Ja podeu veure que la mostra no és moc de pav. Res més, pues. Amb la voluntat, com a bon filòleg, de no perdre pistonada en els darrers avenços en matèria lingüística, em despido, de tots vosaltres i us envio un càlid abraç.

dijous, 4 de setembre de 2008

L'esperit de Bilardo

Carlos Salvador Bilardo va passar a la història del futbol per dos motius: el primer, ésser el seleccionador que va dur l’Argentina a la conquesta del mundial de futbol que es va celebrar a Mèxic l’any 1996; el segon motiu -més trist-, la seva famosa “filosofia” de l’esport, que es va descobrir un dia amb càmara i/o micròfon ocult en un entrenament i que es resumeix de la següent manera: si un rival és al terra ni se t’acudeixi preocupar-te’n, al contrari, si no et veuen, trepija’l, ja que tot val per tal de guanyar: “¡al enemigo ni agua (...) no hay que ayudarlo, hay que pisarlo, hundirlo!” foren algunes de les tristament cèlebres expressions que aquest individu adreçava als seus jugadors. No sé si aquest és l’esperit del deseper, l’ètica (o la no ètica) del supervivent, la força del damnat o digueu-ne com vulgueu, però per aquells afortunats que formem part d’un brou social on la rasa que separa l’àmbit de la supervivència del de la convivència no és tan gran (de moment!), encara ens indignen determinades actituds.
Escric això arran d’una enquesta que va aparèixer la setmana passada al diari “Clarín” de Buenos Aires on es demanava als lectors el següent: si et donen bitllets falsos i no pots tornar-los a qui te’ls va proporcionar, què faries? Les opcions eren a) destruir-los b) Passar-los c) D’altres. L’opció majoritària i amb diferència, com ja haureu endevinat, era la segona amb quasi un 68% de vots. Les altres dues opcions quedaven a força distància (18%, la primera i 21%, la segona). No cal dir que la situació social argentina, amb una classe mitjana massacrada a bastament fins al llindar de la seva destrucció, provoca situacions –suposo- com aquestes. La gent no és ni millor ni pitjor en un lloc que en un altre, però tots sabem que una persona –i el seu entorn immediat: família, amics...- sotmesa a determinades pressions és capaç de l’inimaginable per tal de poder seguir surant. I la supervivència és instint animal pur i dur, és a dir, oblidem-nos de la raó, la moral i d’altres fruits del vessant més “humà” -valgui la redundància- de l’ésser. Si jo foto més del que a mi m’han fotut podré seguir endavant. La moral, en aquestes circumstàncies, és per a qui se la pugui permetre.
I això és el que hi ha. Quan la classe mitjana d’una societat reflecteix una pèrdua de valors preocupant és que la ferida del país és tan profunda com difícilment reparable. En aquestes circumstàncies, doncs, un fenomen com l’emigració ja no és quelcom discutible o matisable. És simplement pura necessitat per poder sobreviure materialment, sens dubte, però també moralment. Cal poder viure i cobrir les necessitats bàsiques abans que res, però també cal foragitar els Bilardos del nostre entorn immediat si volem preservar un mínim espai convivencial. Això és una qüestió de supervivència també.

dimarts, 2 de setembre de 2008

The Dark Knight


Vaig entrar al cinema expectant i vaig sortir-ne amb la sensació que havia vist una molt recomanable pel·lícula per aquells que els agradi el cinema d’entreteniment i acció, però també amb una certa dosi de reflexió. Sí, sí, Batman i “reflexió” semblen dos elements antitètics, però en aquest cas no és així. I no és així perquè aquest Batman té poc a veure amb el Batman del còmic, a diferència del que passava amb les altres versions que protagonitzaven Michael Keaton i Val Kilmer, molt més fidels a l’esperit de l’original.

D’entrada l’escenari on tenen lloc les noves aventures de l’home ratpenat costa de creure que sigui Gotham City atesa la semblança d’aquesta mítica ciutat amb l’illa de Manhattan, i la foscor gòtica del còmic és reemplaçada per una llum normal com la de qualsevol altra ciutat. L’escenari, doncs, anticipa el tomb definitiu de la saga cap a un més que buscat realisme. I aquest realisme, no cal dir-ho, també amara la trama i el desenvolupament del film.

La pel·lícula tracta de la necessitat i del paper de l’heroi dins de la societat, i dels límits ètics d’aquest heroi o herois quan els drets d’aquesta mateixa societat es posen en perill. La famosa premisa del fi que justifica els mitjans és més qüestionada que mai. El rol dels personatges, doncs, és força diferent de l’habitual en aquesta mena de pel·lícules. Començant pel “dolent”, que supera amb escreix la simple caricatura grotesca del còmic per passar a manifestar tota una sèrie de característiques emocionals que superen la psicosi buida i efectista d’altres versions, i el connecten directament amb l’amenaça terrorista actual. D’altra banda, la qüestionable ètica de l’heroi en la seva lluita contra el terror es posa de manifest per mitjà d’una ben buscada visceralitat i unes mesures extremes per combatre el mal: interrogatoris brutals, invasió de la vida privada dels ciutadans... Tot plegat una melodia força coneguda en l’Amèrica de l’administració Bush. La foscor del títol, doncs, no ens remet només al medi físic on es mou el ratpenat, sinó a quelcom molt més lligat amb l’ètica que mostra el personatge al llarg del film. De fet, malgrat les atrocitats psicòtiques del Joker, el seu enginy combinat amb els esmentats excessos comesos per l’heroi a l’hora de combatre’l provoca que en determinats moments de la pel·lícula, l’audiència pugui sentir una certa oscil·lació de les simpaties del protagonista envers l’antagonista. S’estableix, doncs, una dialèctica del tot inversemblant en un còmic d’aquestes característiques, ja que allò que habitualment es mostra en l’original és un maniqueisme en estat pur per tal de deixar ben clar a ulls de l’espectador quins són els models de virtuts i vicis a admirar o rebutjar.

No cal dir que per obtenir aquest canvi temàtic i formal, el director Christopher Nolan ha elaborat un treball meticulós i intel·ligent d’inici a fi on no hi queda cap element a l’atzar. Començant per una magnífica i inquietant banda sonora i passant per uns intèrprets sensacionals. El gal·lès Christian Bale dibuixa un Bruce Wayne molt proper a James Bond (però sense el sentit de l’humor del personatge d’Ian Fleming) i alhora el seu alter ego alat mostra una animalitat que l’aproxima a una mena de Robocop més que no pas a un ésser humà amb algun poder extraordinari. Ara bé, si hi ha un paper que cal esmentar amb lletra majúscula i llum de sala, aquest no és un altre que el Jòker que el malaguanyat Heath Ledger broda amb autèntic fil de seda. Probablement no hi hagi hagut un altre psicòpata tan meravellós, subtil, desmesurat i atractiu en els darrers anys d’ençà de l’Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Encara que només sigui per aquesta interpretació, la pel·lícula ja paga la pena de ser vista. Però és que a més, el bon criteri continua a l’hora de triar uns secundaris d’autèntic luxe: el turmentat comissari Gordon (Gary Oldman); el fidel i alhora crític Lúcius Fox, responsable de l’imperi Wayne (Morgan Freeman) i el memorable Alfred, el majordom serè i “impassible” (Michael Caine).

Crec francament que Nolan amb aquest producte ha aconseguit fer un gir espectacular a la deriva monòtona en què la saga ratapinyaire estava davallant, per dotar-la d’actualitat, intel·ligència, espectacularitat i frescor. I ja només per això el producte mereix un bon reconeixement, tal com sembla que ja comença a succeir si jutgem per les bones crítiques que la pel·lícula està rebent.

Per cert, parlant de crítiques, us adjunto l’enllaç a un escrit de Vicent Sanchis que va aparèixer fa uns dies a l’Avui i que es referia a la pel·lícula i als nostres crítics/públic de culte. No cal dir que coincideixo pràcticament en tot el que diu el bel·ligerant Desclot...


http://paper.avui.cat/article/ultima/137454/cultura/rima/amb/ratpenat.html