There is a time for departure, even when there’s no certain place to go
Tennessee Williams
Amb la nostra arribada a la Gran Bretanya la tardor de 2002 i després de més de sis anys ininterromputs vivint-hi, finalment ha arribat el moment de tornar a casa. Els motius de la nostra tornada són diversos. Més o menys per ordre, la situació familiar (salut dels pares), la propvinent arribada del nostre segon fill/a, un cert esgotament dels projectes personals que ens havien impulsat a viure aquesta experiència, i d’altres motius menors que tampoc no paga la pena de descriure ara mateix... Per tot plegat, ara fa prop d’un any vam començar a buscar possibles sortides laborals, ja ben lluny de les illes britàniques, que ens permetessin de tornar a casa amb una certa tranquil·litat material. I ara sembla que, en part, finalment hem trobat el que buscàvem.
Amb la nostra partida deixem enrere un autèntic estol d’experiències absolutament inesborrables. En aquesta illa hem crescut intel·lectualment, professionalment i humanament; en aquest darrer punt, a més, el creixement s’ha produït tant des d’un punt de vista individual com des d’un punt de vista de parella (i darrerament, d’ençà de l’arribada d’en Roc, des d’un punt de vista familiar també). Hem après a conviure només amb els nostres recursos, amb la nostra confiança en nosaltres mateixos i hem aconseguit d’instal·lar-nos i tirar endavant la nostra vida en comú en un país tan diferent del nostre com aquest. I això no sempre ha estat fàcil, us ho garantim. No hem trobat gaire gent que hagi viscut una experiència semblant (i no crec que n’hi hagi gaire), és a dir, que essent la parella catalana i sense condicionants previs, hagin marxat els dos a un país estranger, s’hi hagin instal·lat durant tant de temps, els dos hagin tingut un cert èxit professional i a més hagin tingut un fill... i també amb ell se n’hagin sortit.
Les meves disculpes més sinceres per la immodèstia d’aquesta darrera part del text, però de vegades un no té gaire temps a la vida d’asseure’s per uns instants i fer un cop d’ull enrere tal com ens passa a nosaltres ara mateix atesa la cruïlla en què ens trobem, i compartir aquestes sensacions amb la gent que estimem. I hem de confessar que el que hi veiem ens omple d’orgull, de joia i de confiança renovada en nosaltres mateixos, tant personalment com a l’hora d’(re)iniciar un nou projecte plegats. I a més amb algú també “nou” que és a punt d’arribar!
I aquí acabo perquè tampoc no vull fer cap exordi pseudodramàtic de la situació. Senzillament volia anunciar-vos el que alguns de vosaltres ja sabeu i manifestar/compartir alguns dels nostres sentiments en deixar enrere físicament (només físicament!) un gran país –malgré lui– com és la Gran Bretanya, i sentir com ja arrosseguem aquella inevitable dosi de nostàlgia que ens causa tot el ventall de records que ens acompanyen i que ja no ens abandonaran mentre visquem. Però alhora també servem una gran dosi d’il·lusió per retrobar-nos amb un munt de cares que, val a dir, també hem enyorat durant molt de temps. Massa temps, de fet!
Una forta abraçada a tothom... i –at last!– fins ben aviat!,
Seila & Jordi & Roc &...