Una de les obres més ben elaborades de l’autor i la meva obra teatral preferida. Perfectament estructurada, delicada, subtil, humana i amb el més genuí segell Tennessee Williams estampat amb lletres d’or. The Glass Menagerie, estrenada a Broadway l'any 1945, és la primera de les seves grans obres i obtingué un excel·lent reconeixement per part de la crítica, a més d'un gran èxit de públic. Abans havia escrit Battle of Angels (1940), esborrany de la posterior i exitosa Orpheus Descending (1957), però havia resultat un fracàs. Així doncs, en la primera gran obra de la seva època daurada, Williams ja ens mostra les seves credencials tot dibuixant una atmosfera tancada amb pocs personatges, tots ells carregats de vida, frustracions i desitjos de canvi (no en va no pocs especialistes de la seva obra l’anomenen el Txèkhov americà); unes frustracions que van sorgint a mesura que l’obra va avançant a un ritme perfecte, quasi musical. Williams és el gran retratista de la marginalitat del somni americà postrooseveltià; el retratista dels que no tenen cabuda en el mainstream de la vida americana. I sap trobar els mecanismes dramàtics adequats per mostrar-nos la seva misèria material amb un to líric, delicat. La musicalitat que acompanya aquestes ànimes perdudes s’intueix des del començament de qualsevol de les seves obres i ens en transmet el seu errant tarannà, els seus somnis sovint frustrats, amb tota la seva immensa càrrega d’humanitat. Una humanitat que és un gran mirall on es reflecteixen les nostres pròpies imatges: des de les més pures, fins les més deformades. Tots ens veiem més o menys reflectits en la família Wingfield, en les germanes Du Bois, en els Bricks i les Maggies del món... Tot aquest estol de personatges vaguen per entorns hostils, feréstecs, i a través de les seves suposades nafres, en realitat reflecteixen les nafres morals de la societat que els envolta.
Williams no és gaire representat al nostre país, en bona part a causa de la nostra erràtica tradició teatral i de la qual potser en parlaré en un posterior escrit. Amb tot, gràcies al cinema, les obres de Williams són conegudes arreu del món civilitzat (i això curiosament per un cop ens inclou a nosaltres també), ja que el Hollywood daurat s’encarregà d’adaptar a la gran pantalla les principals obres del dramaturg més de moda de l’època amb els millors intèrprets del moment. A tall d’anècdota només cal que recordeu l’estampa clàssica del jove Marlon Brando (n'adjunto la foto al peu d'aquest escrit), en el seu paper de Stanley Kowalski a A Streetcar Named Desire (Un tramvia anomenat Desig). Però també The Glass Menagerie (El zoo de vidre) , amb Katherine Hepburn i Kirk Douglas; Suddenly Last Summer (De sobte el darrer estiu), amb Katherine Hepburn un altre cop i Montgomery Clift; Cat on a Hot Tin Roof (La gata sobre la teulada de zinc calenta), amb Paul Newman i Elizabeth Taylor; The Rose Tattoo (La rosa tatuada), amb Ana Magnani i Burt Lancaster; The Night of the Iguana, amb Richard Burton, Ava Gardner i Deborah Kerr, etc.
A la Gran Bretanya, fidels a la seva sòlida tradició realista, Williams és representat amb freqüència i es poden veure obres seves en els diferents circuits teatrals del país (teatres públics, privats, alternatius, regionals...) Jo he tingut la immensa fortuna de poder veure alguns d’aquests muntatges i un cop més –com ja vaig més o menys expressar en un anterior escrit– te n’adones de la clau de volta de la gran qualitat del teatre britànic: perfecta elocució, gran dicció, paraula mesurada, intel·ligència escènica i uns grans textos que, amb totes aquestes característiques, no els cal res més perquè hom pugui gaudir del teatre en el seu estat més pur.
Aquest cap de setmana, precisament, he tingut la gran sort de poder veure un extraordinari muntatge de The Glass Menagerie que la companyia “The Royal Exchange” de Manchester ha representat en els Malvern Theatres (uns poblets disseminats a uns 40 kms al sud de Birmingham i on hi ha un teatre amb una programació que moltes sales tan públiques com privades del nostre país ja voldrien tenir). L’obra ha estat dirigida per un dels fundadors de la companyia, Braham Murray, i ha estat interpretada magistralment per Brenda Blethyn (nominada a l’Òscar a la millor actriu per Secrets & Lies, de Mike Leigh) i pels joves Emma Hamilton i Mark Arends. M’estalvio fer cap mena de crítica del muntatge perquè és absurd ressenyar allò que no podrà veure ningú dels que puguin estar llegint aquestes ratlles. Només afegiré un parell d’observacions, això sí, que venen a refermar tot el que ja he descrit prou a bastament quant a la importància que té per als britànics la modulació de la veu i l’elocució per damunt de l’expressió corporal i l’excés declamatori. Em va fer gràcia llegir a posteriori alguna crítica de l’obra a la premsa i trobar-hi uns fragments com els que us adjunto tot seguit. A The Times (16 d’abril de 2008), el crític diu en parlar de la interpretació de Blethyn (el subratllat és meu):
When she's in full nostalgic flight, her voice is all operatic refinement, swooping up and down octaves, every vowel shaped with the utmost care.
Mentre que la crítica de The Guardian [18 d’abril] diu en parlar de la interpretació que Mark Arends fa del turmentat Tom Wingfield:
[Blethyn] serves the play rather better than Mark Arends, whose Tom is too actorly and self-consciously physical.
No calen gaires més comentaris quant a què s’aprecia i què es critica d’un actor o d’una actriu damunt d’un escenari segons els britànics, oi? Per cert, un darrer apunt en aquest sentit: entre els membres de la producció hi havia una especialista en dialectologia. Tots els intèprets britànics de l’obra imposten un sensacional accent americà per ésser més fidels –realisme pur i dur– a l’atmosfera de Saint Louis.
Com al nostre país si fa no fa! Encara recordo fa un parell o tres d’anys una funesta representació de La fam, de Joan Oliver, al Teatre Nacional de Catalunya, amb Marc Martínez interpretant un dels papers principals de l’obra i on, a banda de deixar el públic mig sord dels crits que va proferir durant tota la representació (de vegades ni s’entenia el que deia), va ser incapaç de pronunciar ni una sola essa sonora ni una vocal neutra durant tot l’espectacle. Com molt bé va dir Quim Monzó fa anys en un dels seus articles, ja queda poc perquè a Catalunya veiem un Manelic cridant a la famosa escena final de Terra Baixa, “aparteu-se, aparteu-se, he mort el iop, he mort el iop.”
