dissabte, 25 d’octubre de 2008

A Farewell to Britain



There is a time for departure, even when there’s no certain place to go

Tennessee Williams


Amb la nostra arribada a la Gran Bretanya la tardor de 2002 i després de més de sis anys ininterromputs vivint-hi, finalment ha arribat el moment de tornar a casa. Els motius de la nostra tornada són diversos. Més o menys per ordre, la situació familiar (salut dels pares), la propvinent arribada del nostre segon fill/a, un cert esgotament dels projectes personals que ens havien impulsat a viure aquesta experiència, i d’altres motius menors que tampoc no paga la pena de descriure ara mateix... Per tot plegat, ara fa prop d’un any vam començar a buscar possibles sortides laborals, ja ben lluny de les illes britàniques, que ens permetessin de tornar a casa amb una certa tranquil·litat material. I ara sembla que, en part, finalment hem trobat el que buscàvem.

Amb la nostra partida deixem enrere un autèntic estol d’experiències absolutament inesborrables. En aquesta illa hem crescut intel·lectualment, professionalment i humanament; en aquest darrer punt, a més, el creixement s’ha produït tant des d’un punt de vista individual com des d’un punt de vista de parella (i darrerament, d’ençà de l’arribada d’en Roc, des d’un punt de vista familiar també). Hem après a conviure només amb els nostres recursos, amb la nostra confiança en nosaltres mateixos i hem aconseguit d’instal·lar-nos i tirar endavant la nostra vida en comú en un país tan diferent del nostre com aquest. I això no sempre ha estat fàcil, us ho garantim. No hem trobat gaire gent que hagi viscut una experiència semblant (i no crec que n’hi hagi gaire), és a dir, que essent la parella catalana i sense condicionants previs, hagin marxat els dos a un país estranger, s’hi hagin instal·lat durant tant de temps, els dos hagin tingut un cert èxit professional i a més hagin tingut un fill... i també amb ell se n’hagin sortit.

Les meves disculpes més sinceres per la immodèstia d’aquesta darrera part del text, però de vegades un no té gaire temps a la vida d’asseure’s per uns instants i fer un cop d’ull enrere tal com ens passa a nosaltres ara mateix atesa la cruïlla en què ens trobem, i compartir aquestes sensacions amb la gent que estimem. I hem de confessar que el que hi veiem ens omple d’orgull, de joia i de confiança renovada en nosaltres mateixos, tant personalment com a l’hora d’(re)iniciar un nou projecte plegats. I a més amb algú també “nou” que és a punt d’arribar!

I aquí acabo perquè tampoc no vull fer cap exordi pseudodramàtic de la situació. Senzillament volia anunciar-vos el que alguns de vosaltres ja sabeu i manifestar/compartir alguns dels nostres sentiments en deixar enrere físicament (només físicament!) un gran país –malgré lui– com és la Gran Bretanya, i sentir com ja arrosseguem aquella inevitable dosi de nostàlgia que ens causa tot el ventall de records que ens acompanyen i que ja no ens abandonaran mentre visquem. Però alhora també servem una gran dosi d’il·lusió per retrobar-nos amb un munt de cares que, val a dir, també hem enyorat durant molt de temps. Massa temps, de fet!


Una forta abraçada a tothom... i –at last!– fins ben aviat!,


Seila & Jordi & Roc &...



diumenge, 5 d’octubre de 2008

Aturada del bloc



Per circumstàncies personals he decidit de moment aturar el bloc. En una època d’incertitud i vacances m'ho he passat bé escrivint i compartint pensaments, opinions, notícies, sensacions. Però ara potser s'acosten temps moguts per a mi i per a la meva família i, per bé que el teatre dels pensaments mai no s’atura, compartir-lo (si més no per escrit) ara com ara em resulta força complicat.

Així doncs, fins aquí he arribat. Espero que mínimament us hagi entretingut el que he escrit al bloc al llarg d’aquestes setmanes i no cal dir que us n'agraeixo l’interès i la participació. Sense això Kemp21 s’hauria aturat molt abans. Fins aviat/sempre. Jordi.

dilluns, 22 de setembre de 2008

divendres, 19 de setembre de 2008

Algunes novetats teatrals

Per bé que no és una novetat estricta (es porta representant des del 21 d'agost i durarà fins al 4 d'octubre), no puc deixar de parlar-ne: s'està representant una versió contemporània de l'obra Hedda Gabler, d'Henrik Ibsen, a Londres. Carrie Cracknell dirigeix un muntatge polèmic al Gate Theatre, un dels anomenats Fringe Theatres de la capital anglesa (aquí traduiríem fringe com a alternatiu, per bé que aquesta definició a Londres sigui tan discutible com la de off per a alguns teatres de Broadway). Algunes crítiques en parlen bé (The Observer) i d'altres no tant (The Times), per tant el producte, com dic, és polèmic i, no cal dir-ho, d'allò més atractiu. Val a dir que la polèmica no és cap novetat a Hedda Gabler, ja que aquesta obra en va generar d'ençà del mateix moment de la seva estrena a Alemanya l'any 1891! Protofeminisme, violència i suïcidi: massa elements escandalosos per a la burgesia ben cofada de l'època, avesada sobretot a les pièces bien faites entretingudes i inofensives de Sardou, Scribe o Wilde.
Parlem, doncs, de contemporaneïtat, risc, probablement transgressió... a la terra del realisme! M'agrada emfasitzar aquest aspecte perquè llegint algun escrit anterior meu potser algú podria deduir erròniament que la Gran Bretanya és un museu teatral on es representen les obres de fa 150 anys igual que el dia de la seva estrena. I si bé podem trobar produccions en què això pugui ser cert (i que personalment no em sembla pas rebutjable sempre que s'ofereixi qualitat en el muntatge, i ja em perdonarà si em llegeix algun theatregoer impenitent i calixtebieitista!), també és cert que les avantguardes teatrals tenen un bon camp per córrer dins de l'àmplia i rica dramatúrgia britànica. I en puc donar fe: en aquest país he tingut la sort de veure des d'un minimalista i atemporal Rei Lear a Strattford, amb el malaguanyat Nigel Hawthorne fent de Lear (actor conegut popularment a casa nostra per protagonitzar sensacionals pel·lícules com La folllia del rei Jordi o El cas Winslow), fins a una deliciosa Traviatta situada en un àtic a Manhattan, entre d'altres obres actualitzades, rellegides o "revisades" (com li agrada dir a Carles Batlle).

L'altre novetat que he llegit avui mateix se situa a Londres també i, com no podia ser d'una altra manera, al millor teatre by far del West End: el Donmar Warehouse. Un teatre que, de fet, té de West End la seva localització en el cor de la zona coneguda com a Theatreland i el degotall d'estrelles" cinematogràfiques consagrades que passen de tant en tant per aquest escenari del Covent Garden (com Madonna o Nicole Kidman, per posar-ne dos exemples significatius dels darrers anys). Amb tot, i malgrat aquestes frivolitats d'alfombra beverlyhillenca, la programació "normal" d'aquest teatre és l'enveja de qualsevol programador. L'estrena de què us volia informar és Ivànov, d'Anton Txekhov. Una raresa d'aquest autor, comèdia a mig camí entre l'esborrany i l'obra seriosa, on el personatge principal és una mena de Hàmlet rus, esbós de posteriors personatges tan potents com Vània (L'oncle Vània) o Trigorin (La gavina). La versió que es pot veure al Donmar fins al 29 de novembre és cinc estrelles, ja que ha anat a càrrec de Tom Stoppard, està dirigida pel mateix director artístic del teatre, Michael Grandage, i interpretada, entre d'altres, per Kenneth Branagh en el paper d'Ivànov. La crítica està deixant de moment l'obra pel núvols... En fi, que si us "escapeu" a Londres d'aquí a mitjan novembre i us agrada el bon teatre, deixeu-vos arrossegar cap al Donmar perquè de ben segur que no us en penedireu!

diumenge, 14 de setembre de 2008

The Glass Menagerie: el gran Tennessee Williams!


Una de les obres més ben elaborades de l’autor i la meva obra teatral preferida. Perfectament estructurada, delicada, subtil, humana i amb el més genuí segell Tennessee Williams estampat amb lletres d’or. The Glass Menagerie, estrenada a Broadway l'any 1945, és la primera de les seves grans obres i obtingué un excel·lent reconeixement per part de la crítica, a més d'un gran èxit de públic. Abans havia escrit Battle of Angels (1940), esborrany de la posterior i exitosa Orpheus Descending (1957), però havia resultat un fracàs. Així doncs, en la primera gran obra de la seva època daurada, Williams ja ens mostra les seves credencials tot dibuixant una atmosfera tancada amb pocs personatges, tots ells carregats de vida, frustracions i desitjos de canvi (no en va no pocs especialistes de la seva obra l’anomenen el Txèkhov americà); unes frustracions que van sorgint a mesura que l’obra va avançant a un ritme perfecte, quasi musical. Williams és el gran retratista de la marginalitat del somni americà postrooseveltià; el retratista dels que no tenen cabuda en el mainstream de la vida americana. I sap trobar els mecanismes dramàtics adequats per mostrar-nos la seva misèria material amb un to líric, delicat. La musicalitat que acompanya aquestes ànimes perdudes s’intueix des del començament de qualsevol de les seves obres i ens en transmet el seu errant tarannà, els seus somnis sovint frustrats, amb tota la seva immensa càrrega d’humanitat. Una humanitat que és un gran mirall on es reflecteixen les nostres pròpies imatges: des de les més pures, fins les més deformades. Tots ens veiem més o menys reflectits en la família Wingfield, en les germanes Du Bois, en els Bricks i les Maggies del món... Tot aquest estol de personatges vaguen per entorns hostils, feréstecs, i a través de les seves suposades nafres, en realitat reflecteixen les nafres morals de la societat que els envolta.

Williams no és gaire representat al nostre país, en bona part a causa de la nostra erràtica tradició teatral i de la qual potser en parlaré en un posterior escrit. Amb tot, gràcies al cinema, les obres de Williams són conegudes arreu del món civilitzat (i això curiosament per un cop ens inclou a nosaltres també), ja que el Hollywood daurat s’encarregà d’adaptar a la gran pantalla les principals obres del dramaturg més de moda de l’època amb els millors intèrprets del moment. A tall d’anècdota només cal que recordeu l’estampa clàssica del jove Marlon Brando (n'adjunto la foto al peu d'aquest escrit), en el seu paper de Stanley Kowalski a A Streetcar Named Desire (Un tramvia anomenat Desig). Però també The Glass Menagerie (El zoo de vidre) , amb Katherine Hepburn i Kirk Douglas; Suddenly Last Summer (De sobte el darrer estiu), amb Katherine Hepburn un altre cop i Montgomery Clift; Cat on a Hot Tin Roof (La gata sobre la teulada de zinc calenta), amb Paul Newman i Elizabeth Taylor; The Rose Tattoo (La rosa tatuada), amb Ana Magnani i Burt Lancaster; The Night of the Iguana, amb Richard Burton, Ava Gardner i Deborah Kerr, etc.

A la Gran Bretanya, fidels a la seva sòlida tradició realista, Williams és representat amb freqüència i es poden veure obres seves en els diferents circuits teatrals del país (teatres públics, privats, alternatius, regionals...) Jo he tingut la immensa fortuna de poder veure alguns d’aquests muntatges i un cop més –com ja vaig més o menys expressar en un anterior escrit– te n’adones de la clau de volta de la gran qualitat del teatre britànic: perfecta elocució, gran dicció, paraula mesurada, intel·ligència escènica i uns grans textos que, amb totes aquestes característiques, no els cal res més perquè hom pugui gaudir del teatre en el seu estat més pur.

Aquest cap de setmana, precisament, he tingut la gran sort de poder veure un extraordinari muntatge de The Glass Menagerie que la companyia “The Royal Exchange” de Manchester ha representat en els Malvern Theatres (uns poblets disseminats a uns 40 kms al sud de Birmingham i on hi ha un teatre amb una programació que moltes sales tan públiques com privades del nostre país ja voldrien tenir). L’obra ha estat dirigida per un dels fundadors de la companyia, Braham Murray, i ha estat interpretada magistralment per Brenda Blethyn (nominada a l’Òscar a la millor actriu per Secrets & Lies, de Mike Leigh) i pels joves Emma Hamilton i Mark Arends. M’estalvio fer cap mena de crítica del muntatge perquè és absurd ressenyar allò que no podrà veure ningú dels que puguin estar llegint aquestes ratlles. Només afegiré un parell d’observacions, això sí, que venen a refermar tot el que ja he descrit prou a bastament quant a la importància que té per als britànics la modulació de la veu i l’elocució per damunt de l’expressió corporal i l’excés declamatori. Em va fer gràcia llegir a posteriori alguna crítica de l’obra a la premsa i trobar-hi uns fragments com els que us adjunto tot seguit. A The Times (16 d’abril de 2008), el crític diu en parlar de la interpretació de Blethyn (el subratllat és meu):

When she's in full nostalgic flight, her voice is all operatic refinement, swooping up and down octaves, every vowel shaped with the utmost care.

Mentre que la crítica de The Guardian [18 d’abril] diu en parlar de la interpretació que Mark Arends fa del turmentat Tom Wingfield:

[Blethyn] serves the play rather better than Mark Arends, whose Tom is too actorly and self-consciously physical.

No calen gaires més comentaris quant a què s’aprecia i què es critica d’un actor o d’una actriu damunt d’un escenari segons els britànics, oi? Per cert, un darrer apunt en aquest sentit: entre els membres de la producció hi havia una especialista en dialectologia. Tots els intèprets britànics de l’obra imposten un sensacional accent americà per ésser més fidels –realisme pur i dur– a l’atmosfera de Saint Louis.

Com al nostre país si fa no fa! Encara recordo fa un parell o tres d’anys una funesta representació de La fam, de Joan Oliver, al Teatre Nacional de Catalunya, amb Marc Martínez interpretant un dels papers principals de l’obra i on, a banda de deixar el públic mig sord dels crits que va proferir durant tota la representació (de vegades ni s’entenia el que deia), va ser incapaç de pronunciar ni una sola essa sonora ni una vocal neutra durant tot l’espectacle. Com molt bé va dir Quim Monzó fa anys en un dels seus articles, ja queda poc perquè a Catalunya veiem un Manelic cridant a la famosa escena final de Terra Baixa, “aparteu-se, aparteu-se, he mort el iop, he mort el iop.”


dijous, 11 de setembre de 2008

11 de setembre

Des del nostre particular "exili", us desitgem que passeu una molt bona diada!

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)


dimecres, 10 de setembre de 2008

Curiositat lingüística a Cardiff

Fa un parell de caps de setmana va tenir lloc a la badia de Cardiff una fira internacional bàsicament gastronòmica, però on també s’hi podien veure actuacions musicals, teatre al carrer, etc. D’entre les mostres dels diferents països em va cridar l’atenció la llengua utilitzada per una parada de productes típics holandesos (cal recordar que la fira, com he dit, tenia lloc a Cardiff, Gran Bretanya) Visca el multilingüisme!