divendres, 29 d’agost del 2008

Dido i Enees, de Henry Purcell

You Tube és realment un grandíssim invent. He trobat una de les àries d’òpera més impressionants de tots els temps (When I am laid in Earth) amb la inigualable versió de Jessye Norman, probablement la millor soprano/mezzo que encara avui dia és en actiu. La bellesa i popularitat d'aquesta ària ha fet que fos interpretada per gent allunyada del món de la lírica com el grup Swingle Sisters o la cantant de pop Alison Moyet.

Tot i ser un recital és impressionant d’observar com la cara de la Norman canvia les faccions en perfecta concordança amb el patetisme de l’escena. Una escena on la reina cartaginesa Dido ja ha decidit suicidar-se a causa de la marxa del seu amor, Enees. Val la pena veure-ho, de debò!

Adjunto a sota l’enllaç a You Tube, així com l'arxiu d'àudio i la lletra original amb la meva traducció –tan acurada com m’ha estat possible. Enjoy!


When I am laid in Earth

Thy hand, Belinda, darness shades me.

On thy bosom let me rest.

More I would, but death invades me.

Death is now a welcome guest.


When I am laid in earth, may my wrongs create

No trouble in thy breast.

Remember me, but ah! Forget my fate.


Quan jo reposi damunt la terra

La teva mà, Belinda; les ombres m’envolten.

En el teu pit, deixa’m descansar.

Més voldria fer, però la mort m’envaeeix.

La mort és ara benvinguda.


Quan jo reposi damunt la terra espero que els meus errors

No causin inquietud en el teu pit.

Recorda’m, però ah!, oblida la meva dissort.


http://uk.youtube.com/watch?v=qnzXbx97_UI&feature=related


Boomp3.com

dimarts, 26 d’agost del 2008

Petit taller de teatre català a Bristol

Durant la segona part d’aquest curs 2007-2008 vaig endegar un projecte pilot a la universitat de Bristol, l’embrió del qual hauria de ser una possible nova matèria de cara al curs vinent i que rebria el nom de Catalan through Theatre. Aquesta experiència va consistir en ajuntar dos estudiants de diferents nivells que feien català dins dels seus estudis hispànics i elaborar un petit taller de teatre català contemporani. Hi hagué dubtes a l’inici, ja que cap dels dos estudiants tenia res a veure amb el món del teatre ni n’havien fet mai abans. Finalment varen acceptar de tirar endavant el projecte.

Després d’analitzar el text que els vaig proposar -La sang, de Sergi Belbel-, vam fer una pluja d’idees sobre què havíem/podíem representar i entre tots vàrem escollir una de les cinc escenes de l’obra. Vam escollir l’escena tercera i el resultat el podeu veure en aquest breu vídeo que he adjuntat a la part dreta del bloc. La representació dura només quatre minuts, però el treball per arribar fins aquí va ser intens. La satisfacció a totes bandes fou total. Ells van quedar molt satisfets (a banda que varen millorar el seu nivell de català, objectiu principal de l’activitat al capdavall), jo també vaig quedar molt content i les persones que van presenciar l'activitat (la cap de l’àrea de català i el coordinador d’estudis hispànics) els va agradar prou com per demanar-me la continuïtat del projecte i esperonar-me a ser encara més ambiciós de cara al proper curs. El programa i la universitat quedaven a l’expectativa del que pogués sortir de futures experiències semblants.

Us adjunto també unes imatges dels dos “actors” (David Williams i Gabrielle Wood) i d'un servidor durant els darrers assajos.


dissabte, 23 d’agost del 2008

Comentari teatral de la Mercè

La Mercè, en llegir l'escrit que vaig fer fa uns dies sobre el teatre català i el britànic va fer un comentari que crec que val la pena situar en aquest apartat, ja que és interessant el que diu:

T'agraeixo el que has escrit sobre el teatre britànic. Com ja saps, en sóc una gran fan i no tinc cap dubte que al teatre català li queda molt de camí per arribar a acostar-se a la seriositat, constància i disciplina en el treball amb la què el teatre anglosaxó, en general, ens deixa bocabadats una vegada i una altra. La seriositat i la categoria amb la que els britànics posen en pràctica les seves escenificacions teatrals, em va fer pensar, des del primer moment que els vaig descobrir, que existía el tipus de teatre que jo sempre havia somniat fer, però, alhora, que l'entorn sòcio-cultural en el qual em trobava momentàniament, distava moltíssim del meu país d'origen i que, amb les seves coses bones i dolentes, encara hauria de canviar molt per a arribar a adquirir el nivell genuí dels anglesos. En fi, està bé voltar món per a adonar-se del moment just en el que estem vivint, com a mínim, sinó, pel que fa al "nostre" desvirtuadíssim teatre. Canviaràn les coses? no ho sé pas. Per si de cas, jo ja m'estic plantejant fer una llarga estada al país del Big Ben per a recuperar allò que el meu retorn al teatre Barceloní s'endugué.

No cal dir que el debat és obert...

Portugal


Et pots enamorar d'un indret sense haver-hi posat mai (encara) els peus? La resposta és sens dubte que sí.

Per enamorar-me de Portugal només em va caldre escoltar una música i una veu com la que us adjunto (Dulce Pontes), llegir alguns dels poemes d'Alberto Caeiro (heterònim de Fernando Pessoa), com el que us transcric tot seguit, assaborir els batecs d'aquella terra de la mà (o del tast) d'un bon porto, i llegir un llibre tan senzill i bonic com Sostiena Pereira, d'Antonio Tabucchi.

És curiós d'observar com de vegades un pot obtenir tant de tan poc...

Se eu pudesse trincar a terra toda
E sentir-lhe uma paladar,
Seria mais feliz um momento ...
Mas eu nem sempre quero ser feliz.
É preciso ser de vez em quando infeliz
Para se poder ser natural...

Nem tudo é dias de sol,
E a chuva, quando falta muito, pede-se.
Por isso tomo a infelicidade com a felicidade
Naturalmente, como quem não estranha
Que haja montanhas e planícies
E que haja rochedos e erva ...

O que é preciso é ser-se natural e calmo

Na felicidade ou na infelicidade,
Sentir como quem olha,
Pensar como quem anda,
E quando se vai morrer, lembrar-se de que o dia morre,
E que o poente é belo e é bela a noite que fica...
Assim é e assim seja ...

(Ja em sabreu disculpar els possibles errors de traducció)

Si pogués mossegar tota la terra
i sentir-la en el paladar
seria més feliç durant uns instants...
Però jo no vull ser sempre feliç.
Cal ser infeliç de tant en tant
per poder ser natural...

No tots els dies són asolellats,
I la pluja, quan en manca, la demanem.
Per això prenc la infelicitat com a felicitat
Amb naturalitat, com qui no s'estranya
Que hi hagi muntanyes i planes
I que hi hagi roques i herba...

El que cal és ser natural i calmat
a l'hora de la felicitat o la infelicitat,
sentir com qui mira,
Pensar com qui camina,
i quan ens anem a morir, recordar que el dia mor,
i que el ponent és bonic i que és bella la nit que queda...
Així és i així siga...

Boomp3.com

divendres, 22 d’agost del 2008

Va de vins, part 2 (Malbec? Esclar que me'l bec!)



Bé, espero que em perdoneu la broma fàcil del subtítol. Dec estar influenciat per l’estil d’un llibre de pronoms catalans (un dels centenars que es deuen haver publicat!) que es titulava “Faci’ls fàcils!”

Dins d’aquests vins del món de què parlava en el darrer escrit, d’uns mesos ençà m’he quedat enganxat a una, diguem-ne, varietat-nacionalitat vinícola. Tot va començar fa uns anyets quan un amic que va venir a sopar a casa ens va dur un vi que després vaig saber que li havia regalat un expert en vins. El vi es deia San Telmo i la nacionalitat era (sorpresa per a mi)... argentina! I la varietat de raïm, malbec. Em va fer gràcia de veure un vi “internacional” amb una varietat diferent de les clàssiques i omnipresents cavernets, merlots i siràs, i que no n’havia sentit a parlar mai. La gràcia de debò, però, va ser el gust: probablement el millor vi que havia provat en ma vida! Em vaig guardar l’ampolla buida durant força temps i vaig fer una recerca per alguns dels magatzems pels quals acostumo a deambular quan vaig a la cacera de vins. Ni rastre del Sant Telm, però sí que vaig començar a trobar raconets de vins argentins per tot arreu. I la majoria d’aquest vins estaven elaborats a partir de la varietat de raïm malbec. Després d’esbrinar una mica d’on redimonis provenia aquesta varietat de raïm vaig descubrir que havia estat importada de França (com diria mon pare, i no pas mancat del tot de raó, tot el que és bo més tard o més d’hora descobreixes que prové de França!) i que sembla que s'havia trobat un indret excel·lent per al seu conreu i desenvolupament al peu dels Andes, concretament a la regió de Mendoza. Es diu que la zona ideal és un indret anomenat Vistalba, però també hi ha molts vins que provenen de la vall d’Uco (n’he tastat un parell i són deliciosos). Com que desconec la geografia argentina, però, ho deixo apuntat per als qui els pugui interessar el tema...

He començat a tastar "malbecs" diversos i he de confessar que el seu tast inicial és força comú. Després hi ha variació, com passa amb tots els vins, en funció de l’antiguitat, la casa productora, etc, etc. També, no cal dir-ho, hi ha varietat en els preus. Però la qualitat mínima d’aquesta mena de vins està més que garantida. Tots tenen una alta graduació (a partir de 13 i fins als 15 graus), fet no gens estrany si tenim en compte la geografia i, sobretot, el gran consum de carn que hi ha a la zona. No cal dir que tothom te’l recomana com a vi ideal per acompanyar els rostit de tira, crioll, txurrascos i qualsevol carn vermella. El seu tast és ric i variat (com vaig dir a l’escrit anterior, però, sóc incapaç de descriure aquesta riquesa amb adjectius) i s’allunya de l’acidesa simple dels “ruby”, que acostumen a tenir alguns cavernets, i a casa nostra, si no recordo malament, té l’ull de llebre. A més del malbec “pur” hi ha evidentment combinacions de raïm. D’aquestes combinacions n’he tastades dues (malbec-bonarda i malbec-corvina, ambdues excel·lents) l'origen de les quals no deixa de resultar curiós: aquest cop Itàlia (el corvina, concretament, prové de la famosa zona vinícola de Valpolicella); la connexió italoargentina, doncs, amb tanta història, es torna a segellar un cop més, i ara de la mà dels vins! ¡Macanudo!

Les marques que més recordo, deixant de banda l'esmentat i inoblidable San Telmo, són Las Águilas (malbec-bonarda), Passo Doble (malbec-rovina), Argento (Malbec) i Séptima (Malbec). Tanmateix hi ha moltíssimes altres cases que produeixen uns vins, com he dit, tots ells extraordinaris. A Barcelona vaig descobrir que hi ha uns quants vins argentins a la Vinacoteca (C/Valencia, 595) i els preus oscil·len entre els 8 euros els més senzills i els 32 euros els més elaborats.

Escolliu el que escolliu, però, us puc ben garantir que el preu d'aquest vi, tant bon punt l'estigueu assaborint en el vostre paladar, sempre us acabarà semblant d'allò més barat. ¡Os lo digo de veras, pibes!

dijous, 21 d’agost del 2008

Va de vins, part 1

D’entrada vull aclarir que no sóc un somelier i ni tan sols em considero un expert. Els adjectius visuals que els experts apliquen poèticament a la mescla de gustos que un vi pot oferir abans d’anar gola avall sempre meravellen la meva prosaica ànima urbana. Em considero, per tant, força limitat a l’hora de descriure un vi. Amb els vins em passa una mica com amb la música clàssica: m’encanta, sóc capaç de distingir moviments musicals i fins i tot d’endevinar el compositor escoltant uns simples acords (ep!, no sempre), tanmateix sóc incapaç de justificar-ne el perquè. Doncs bé, amb els vins em passa quelcom semblant, però encara una mica pitjor. M’agraden els vins i crec tenir més o menys clar quin estil de vins prefereixo, però fins i tot la distinció de raïms em resulta d’allò més difícil (llevat potser del cavernet), ja que, a més del raïm, també hi ha tota una sèrie de circumstàncies que fan que el tast variï, esclar. I per desgràcia, un servidor va una mica peix en aquest camp.

D’ençà que sóc a la Gran Bretanya, però, he pogut tastar una gran varietat de vins del món que a casa nostra m’hauria estat impossible de tastar a causa, òbviament, de la suposada riquesa vitivinícola del nostre país. Amb tot, no faré com fa el ximplet del Quimi Portet, que afirma que els vins de casa no valen res tant bon punt tastes els de fora, perquè una simplificació semblant no cal dir que és del tot inexacta, a més d'injusta. El que sí que és cert, però, és que en el món dels vins, la vella contradicció entre qualitat i quantitat se’n va totalment en orris. En efecte, les enormes extensions de terreny de molts dels anomenats vins del "nou món" no fan que les collites i els productes finals siguin pitjors que aquells que pertanyen al petit “tros” dels viticultors de l’Europa llatina. Més aviat al contrari. Aquest vins tenen una qualitat mitjana-alta i gràcies a la seva producció extensiva es comercialitzen a uns preus força assequibles. La “poesia” que comporta tenir “el nostre tros” (i en aquest grup hem d’incloure a més dels catalans, els espanyols, els francesos i potser els italians, per bé que d’aquests darrers, en desconec més la realitat) fa que la sortida final del producte hagi de dur un preu que concordi amb l’esforç elaborat dins de la petita o mitjana parcel·la. La teoria del minifundi aplicada a la vinya. Conclusió: un bon vi californià, australià o sudafricà et surt molt més a compte econòmicament parlant que no pas un bon vi català, espanyol, francès o italià. “L’imperi” contra “els regnes de Taïfes”. Suposo que l’ideal seria una més gran concentració de vins/denominacions i conservar els “petits trossos” per a les elaboracions extremes, és a dir, els vins de taula normalets i els vins de gran qualitat. Ja vam veure, però, què va passar fa uns anys quan des del govern es va proposar de generalitzar la “denominació d’origen Catalunya”, oi? Una mica més i tornen els segadors en versió vinya!

Com que a casa nostra la competència que ofereixen els “vins del món” és quasi inexistent, doncs es pot anar fent, però esclar, a la Gran Bretanya, país importador de vins per excel·lència, si no és per fer-se el “pijet quiero-y-no-puedo”, difícilment algú es gastarà set lliures per un vi francès, podent tenir-ne un del nou món pel mateix preu (o fins i tot una mica menys) i que sempre sortirà millor que le vin en qüestió.

(To be continued)

dimarts, 19 d’agost del 2008

dilluns, 18 d’agost del 2008

Teatre britànic en mans catalanes: Oh, my God!

El paper de la paraula –a diferència de la tradició llatina, que es basa més en el ritus i el gest– és fonamental en l’escena britànica. Els actors i les actrius britàniques esdevenen autèntics mestres de l’elocució i saben, per tant, llegir perfectament els girs, els subtextos, les subtileses que s’amaguen darrera de cada ratlla de l’obra que interpreten; saben jugar els dobles o triples sentits –tan habituals en aquell teatre d’ençà de Shakespeare– només amb un petit canvi de veu, una mirada i/o un gest subtil i, per damunt de tot, entonen i pronuncien esplèndidament. La dicció és sempre acuradíssima i el to i el gest és sempre l’adequat, no només envers allò que volen dir, sinó també envers allò que volen fer sentir.

No hi ha mètode –oblidem-nos, per tant, d’Stanislavski, Meyerhold, Grotowski, Barba o d’altres– més enllà del personatge que et dibuixa la mateixa paraula; només et cal escoltar bé per saber què cal dir tot seguit i com cal dir-ho. Tan fàcil –i tan difícil!– com això. És coneguda la famosa anècdota de la pel·lícula Marathon Man entre Dustin Hoffman i Laurence Olivier; Hoffman abans de començar a rodar arribava amarat de suor perquè havia estat preparant el personatge físicament per tal d’“entrar-hi” millor (no oblidem que Hoffman procedeix de l’stanislavskià Actor’s Studio) i Olivier, en veure’l d’aquella manera li va demanar què li havia passat. Després de l’explicació de Hoffman, Olivier li replicà “...fill meu, però quina manera de complicar-se la vida: si interpretar és quelcom molt més senzill que no pas tot això!”

Doncs bé, què succeeix quan un text britànic contemporani cau a les mans d’un director i uns actors/actrius catalans? Doncs que el producte emergent té moltes possibilitats de ser més que discutible, per no dir que molts cops, oblidable. Per què? Doncs a causa d'un abús de l’art declamatòria i gestual que senzillament pot arruinar tota subtilesa amagada darrera de les mai innocents paraules d’un autor britànic. La darrera mostra d’això que dic la vaig presenciar ben recentment en el Grec d’enguany amb l’obra Benefactors, de l’anglès Michael Frayn. Un cop més, un text tan intel·ligent com subtil va ser interpretat en moltes fases de l’obra a base de crits i gestos hiperbòl·lics que varen destrossar la possibilitat d’anar més enllà de la superfície d’un text realment, com dic, colossal.

Potser ens en sortim amb altres estètiques teatrals (italiana, alemanya, teatre no textual...), però quan arriba l’hora anglosaxona, ja podem començar a tremolar! I és que difícilment es pot llegir Frayn, Bond o Ravenhill com es llegeix Pirandello o Fo. Doncs bé, nosaltres tirem pel dret i embolica –o crida– que fa fort! Per cert, en aquest sentit vull trencar una llança a favor del sovint burlat estil clàssic amanerat de Josep Maria Flotats. Flotats pot ser repetitiu amb el to i el gest; pot irritar la famosa cantarella de l’escola clàssica francesa; fins i tot es pot argumentar si realment diu frases en català o castellà (la frase tonal és totalment francesa). Però Flotats sap llegir un text; i sap llegir allò que la paraula conté però no diu, i expressar-ho de la manera que ell considera adient. I això, amics i amigues, us puc garantir que com a espectador s’agraeix infinitament. Demostra intel·ligència escènica (pel que sembla, qualitat a la baixa entre els actors i actrius catalanes joves). Evidentment no és el meu actor preferit (com ja haureu pogut deduir, tinc una inevitable tirada anglosaxona en aquest camp), però en veure un espectacle seu mai se surt amb la sensació que els actors han entès poca cosa del text que t’han mostrat. I només per això ja em mereix tots els respectes. Un respecte que molts d’aquests cridaners i aspirants a arlequí de baixa volada no mostren per una senzilla qüestió d’ignorància de les tradicions escèniques, començant, esclar, per la pròpia. Si en comptes d’arrossegar-se fent el mico pels carrers de Tàrrega invertissin aquests mateixos diners en fer una escapadeta fins a, posem el cas, l’Almeida Theatre londinenc (entre tants d’altres indrets de la “pèrfida Albió”) i veiessin el pa que s’hi dóna, de ben segur que hi hauria més possibilitats que, en el futur, poguéssim evitar xiscles i escopinades innecessàries quan els veiéssim de nou en escena. Com diu David Mamet –i això cada actor o actriu ho hauria de dur gravat a l’ànima– en referir-se al teatre, “it’s only words... unless they are true.” [només són paraules... llevat que siguin veritat.] Doncs això.

dissabte, 16 d’agost del 2008

I ara què fem amb Abkàssia i Ossètia?

Els anomenats sobiranistes liberals catalans (llegeixi’s, els “cadells” de Convergència Democràtica, Fundació Catalunya Oberta, etc.) sovint tenen les idees molt clares: el liberalisme és l’únic sistema que duu a la felicitat de l’ésser i al progrés real de la humanitat, contràriament al que fa la bruta i corrupta socialdemocràcia, sistema que només fomenta la peresa i l’adotzenament. I, aplicant una curiosa relació de causa-efecte, creuen que les nacions sense estat tenen el seu futur garantit sota l’empar del liberalisme. Això no deixa de resultar graciós, sobretot si veiem qui són alguns dels “companys de viatge” d’aquests liberals nostrats. Entre molts d’altres, gent com José Maria Aznar, Federico Jiménez Losantos, Fernando Savater, Eduardo Zaplana, Esperanza Aguirre, Pedro J. Ramírez, Rosa Díez..., es defineixen fonamentalment com a liberals a ultrança també. Curiosa família, doncs, la liberal, sí senyor!

Que el català i la seva cultura necessitin indiscutiblement de mecanismes de protecció per subsistir i no ser esborrats del mapa per les cultures majoritàries (anglosaxona i castellana), tal com passaria ben aviat si s’apliquessin les normes liberals de mercat stricto sensu en el camp políticocultural, em sembla que no s’ho han acabat de plantejar mai. Per tant, liberals per algunes coses sí, però proteccionistes per algunes altres, també. I així anem fent.

Però bé, ara els profetes d’aquest liberalisme-catalanosobiranista tenen un nou conflicte a la vista. Els dos territoris secessionistes de la república de Geòrgia, Abkàssia i Ossètia, volen tenir estat propi. Això sí que trenca esquemes! Evidentment, per una qüestió de principis sobiranistes els liberals nostrats han de donar suport a tota nació que es vulgui alliberar del jou estatal que l’oprimeix, només faltaria! Com més banderes millor per a la llibertat i tot això. Ara bé, aquests territoris tenen el total suport políticoestratègic...del Moscou dels Medvièdiev-Putin. Anatema!!! Expansió i enfortiment dels postcomunistes que, ai las!, donen suport a uns territoris que lluiten contra el “centralisme agressiu” georgià!? (els georgians, per cert, són “amics” o “enemics” de la nostra “nació liberal catalana”?): manoi, quin embolic mental! Tan bé que funcionaven els casos de Txetxènia i Bòsnia per a l’imaginari liberal nostrat! I Kosovo? Kosovo era la guinda per excel·lència d’aquest discurs maniqueu: un territori castigat pels postcomunistes que, mercès al suport americà (Déu salvi Amèrica!), va ser capaç d’autodeterminar-se dels excomunistes serbis i russos. Però ara que aquests “diables rojos” –per interessos econòmics i geoestratègics, està clar, però això tant se val– donen suport als independentistes ossets i abkassis, què diran els nostres liberals anticomunistes-catalanosobiranistes?

Sens dubte se’ls podria aplicar la mateixa sentència que va emetre un predecessor d’aquests liberals dels segle XXI –el mític José Maria Carrascal– en referir-se als règims comunistes que s’anaven esfondrant a finals dels vuitanta: “¡Y ellos que tenían todas las respuestas...!”

dijous, 14 d’agost del 2008

Ni gitana ni hechicera

Jo vull ser com Parma. O com Gènova o Pisa o Lió... Això és el que li comentava a un bon amic meu fa un temps, parlant de l’atractiu turístic d’aquestes ciutats del sud d’Europa. Ciutats populars, admirades, visitades, que tothom a Europa coneix i per tant -i això és el que compta- ciutats respectades. Ofereixen la seva geografia i la seva cultura. És a dir, la clau per al bon turisme: paisatge, clima, art i gastronomia selecta, tot a l’ensems. Són ciutats, doncs, que saben el que són i que senten el desig de seguir sent el que són; ciutats que no rebutgen els canvis ni les modernitzacions necessàries que tota urbs del nostre segle demana, però on no hi té cabuda el desdibuixament patrimonial de la mateixa ciutat. Ciutats que no han de lluitar tothora per ocultar que, a més de tot el que pretenen ser, també són capitals d’un país (o d’una regió o d’un “districte”) i que aquest fet els proporciona per se un patrimoni cultural inestimable. Ciutats que no els calen campanyes publicitàries estúpides on es vegin ciutadans i ciutadanes exclamant l'admiració de viure a la seva mateixa ciutat (“dime de que presumes y te diré de que careces”, diu la dita castellana). Em sembla que a aquestes alçades tothom deu saber ja de què parlo, oi? Barcelona és una ciutat admiradíssima arreu d’Europa. Els motius? Bàsicament el clima, els “decorats” (que bons eren els arquitectes modernistes que van deixar una ciutat a punt per als publicistes del segle XXI!), el seu preu i el seu laissez faire, mal sinònim, per cert, d’un postanarquisme del tot mal entès.

En haver hagut d’utilitzar l’avió molt més del que hauria desitjat en aquests darrers temps, m’he dedicat sovint a observar les llargues fileres de turistes que esperen per embarcar en els avions que els han de retornar als diversos punts de la Gran Bretanya (Glasgow, Newcastle, Liverpool, Birmingham, Bristol i, per descomptat, Londres, entre d’altres destinacions menors) i el paisatge sovint és desolador. Caps de setmana de borratxera, ressaca i sol. Sabíeu que Barcelona té el privilegi d’haver esdevingut el centre dels comiats de solter/a britànics, desplaçant –atenció!– Riga d’aquest curiós rànquing? Visc/a Barcelona!

L’excelsa situació entre mar i muntanya, els colors, el sol i els edificis “estranys”, però bonics i, sobretot, l’alcohol barat i la permesa farra permanent en determinades artèries històriques de la ciutat, són els principals punts d’atracció turística. No cal dir quin és el nivell mitjà del turisme que ve a gaudir d’aquesta ciutat, oi? Gent que, en el fons, no saben ni on van ni on són exactament, però que tenen molt clar el que venen a buscar. Ens hem convertit, doncs, en una gran Malta i, com deia Jaume Sisa fa uns pocs anys en parlar de La Rambla, anem directes cap a la “marbellització” definitiva. Barcelona: The perfect holiday resort. I la imparable transformació del que va arribar a ser una gran ciutat i que ara tot just és una ciutat gran. Això sí, very nice, of course!

Recomano, per cert, la lectura del següent article de l’Alfred Bosch que té molt a veure amb el que acabo d’exposar. Paga la pena:

http://paper.avui.cat/article/ultima/136308/la/pesta/blanca.html

Inici i benvinguda


Aquesta és la meva primera experiència "blocaire" i estic una mica excitat i tot! La meva idea en crear aquest modest espai -tal com m'imagino que els deu haver passat a molts dels milers de persones que ja han elaborat altres blocs abans que jo- és la de crear un petit espai de trobada virtual on poder explaiar-nos, parlar, discutir, exposar, reflexionar, divagar, mostrar, comentar, informar..., però per damunt de tot dues accions cabdals: pensar i escoltar. Pensar en profunditat o en superficialitat, tant se val, i saber escoltar (o llegir, en aquest cas) el/la que pensa. Trobo que aquest darrer punt està en franc declivi en el nostre temps i espai contemporanis i aquest bloc neix en part amb l'esperit de combatre fermament aquesta tendència.

La idea és que aquest bloc pugui ser un racó per a tot aquell que cregui que té quelcom interessant a dir. No hi ha restricció de temes. El mitjà és bàsicament escrit, esclar, però també el bloc ens proporciona la possibilitat de transmetre imatges, sons... Tot el que calgui perquè pensem escoltant-nos i també perquè escoltem allò que pensem. Per tant, llevat de la grolleria i la maleducació, tota aportació pot tenir cabuda en aquest espai.

Com podeu comprovar en llegir el meu perfil, tinc interessos ben variats, però en destaca el teatral per damunt dels altres. De fet, el nom d'aquest bloc té ressonàncies escèniques (William Kemp, l'home del dibuix de l'encapçalament, fou probablement l'actor més famós de l'època shakeasperiana), però que quedi clar que entenc el món com un immens escenari i per tant no pretenc convertir aquest espai en una zona només apta per als amants de la "farandul·la" (que, d'altra banda, benvinguts seràn!) Pensament, política, actualitat (la xifra que acompanya Kemp és la del nostre segle i això òbviament no és gratuït), cinema, esport, literatura, música, gastronomia, art en general, etc., etc., poden i han de tenir el seu lloc en aquest racó virtual...

Bé, això és tot de moment, només espero que aquest escenari que ara mateix és pràcticament buit, acabi amb força gent participant-hi i per tant divertint-s'hi ja que, al capdavall, aquest és el principal objectiu de qualsevol obra.