dissabte, 25 d’octubre del 2008

A Farewell to Britain



There is a time for departure, even when there’s no certain place to go

Tennessee Williams


Amb la nostra arribada a la Gran Bretanya la tardor de 2002 i després de més de sis anys ininterromputs vivint-hi, finalment ha arribat el moment de tornar a casa. Els motius de la nostra tornada són diversos. Més o menys per ordre, la situació familiar (salut dels pares), la propvinent arribada del nostre segon fill/a, un cert esgotament dels projectes personals que ens havien impulsat a viure aquesta experiència, i d’altres motius menors que tampoc no paga la pena de descriure ara mateix... Per tot plegat, ara fa prop d’un any vam començar a buscar possibles sortides laborals, ja ben lluny de les illes britàniques, que ens permetessin de tornar a casa amb una certa tranquil·litat material. I ara sembla que, en part, finalment hem trobat el que buscàvem.

Amb la nostra partida deixem enrere un autèntic estol d’experiències absolutament inesborrables. En aquesta illa hem crescut intel·lectualment, professionalment i humanament; en aquest darrer punt, a més, el creixement s’ha produït tant des d’un punt de vista individual com des d’un punt de vista de parella (i darrerament, d’ençà de l’arribada d’en Roc, des d’un punt de vista familiar també). Hem après a conviure només amb els nostres recursos, amb la nostra confiança en nosaltres mateixos i hem aconseguit d’instal·lar-nos i tirar endavant la nostra vida en comú en un país tan diferent del nostre com aquest. I això no sempre ha estat fàcil, us ho garantim. No hem trobat gaire gent que hagi viscut una experiència semblant (i no crec que n’hi hagi gaire), és a dir, que essent la parella catalana i sense condicionants previs, hagin marxat els dos a un país estranger, s’hi hagin instal·lat durant tant de temps, els dos hagin tingut un cert èxit professional i a més hagin tingut un fill... i també amb ell se n’hagin sortit.

Les meves disculpes més sinceres per la immodèstia d’aquesta darrera part del text, però de vegades un no té gaire temps a la vida d’asseure’s per uns instants i fer un cop d’ull enrere tal com ens passa a nosaltres ara mateix atesa la cruïlla en què ens trobem, i compartir aquestes sensacions amb la gent que estimem. I hem de confessar que el que hi veiem ens omple d’orgull, de joia i de confiança renovada en nosaltres mateixos, tant personalment com a l’hora d’(re)iniciar un nou projecte plegats. I a més amb algú també “nou” que és a punt d’arribar!

I aquí acabo perquè tampoc no vull fer cap exordi pseudodramàtic de la situació. Senzillament volia anunciar-vos el que alguns de vosaltres ja sabeu i manifestar/compartir alguns dels nostres sentiments en deixar enrere físicament (només físicament!) un gran país –malgré lui– com és la Gran Bretanya, i sentir com ja arrosseguem aquella inevitable dosi de nostàlgia que ens causa tot el ventall de records que ens acompanyen i que ja no ens abandonaran mentre visquem. Però alhora també servem una gran dosi d’il·lusió per retrobar-nos amb un munt de cares que, val a dir, també hem enyorat durant molt de temps. Massa temps, de fet!


Una forta abraçada a tothom... i –at last!– fins ben aviat!,


Seila & Jordi & Roc &...



diumenge, 5 d’octubre del 2008

Aturada del bloc



Per circumstàncies personals he decidit de moment aturar el bloc. En una època d’incertitud i vacances m'ho he passat bé escrivint i compartint pensaments, opinions, notícies, sensacions. Però ara potser s'acosten temps moguts per a mi i per a la meva família i, per bé que el teatre dels pensaments mai no s’atura, compartir-lo (si més no per escrit) ara com ara em resulta força complicat.

Així doncs, fins aquí he arribat. Espero que mínimament us hagi entretingut el que he escrit al bloc al llarg d’aquestes setmanes i no cal dir que us n'agraeixo l’interès i la participació. Sense això Kemp21 s’hauria aturat molt abans. Fins aviat/sempre. Jordi.

dilluns, 22 de setembre del 2008

divendres, 19 de setembre del 2008

Algunes novetats teatrals

Per bé que no és una novetat estricta (es porta representant des del 21 d'agost i durarà fins al 4 d'octubre), no puc deixar de parlar-ne: s'està representant una versió contemporània de l'obra Hedda Gabler, d'Henrik Ibsen, a Londres. Carrie Cracknell dirigeix un muntatge polèmic al Gate Theatre, un dels anomenats Fringe Theatres de la capital anglesa (aquí traduiríem fringe com a alternatiu, per bé que aquesta definició a Londres sigui tan discutible com la de off per a alguns teatres de Broadway). Algunes crítiques en parlen bé (The Observer) i d'altres no tant (The Times), per tant el producte, com dic, és polèmic i, no cal dir-ho, d'allò més atractiu. Val a dir que la polèmica no és cap novetat a Hedda Gabler, ja que aquesta obra en va generar d'ençà del mateix moment de la seva estrena a Alemanya l'any 1891! Protofeminisme, violència i suïcidi: massa elements escandalosos per a la burgesia ben cofada de l'època, avesada sobretot a les pièces bien faites entretingudes i inofensives de Sardou, Scribe o Wilde.
Parlem, doncs, de contemporaneïtat, risc, probablement transgressió... a la terra del realisme! M'agrada emfasitzar aquest aspecte perquè llegint algun escrit anterior meu potser algú podria deduir erròniament que la Gran Bretanya és un museu teatral on es representen les obres de fa 150 anys igual que el dia de la seva estrena. I si bé podem trobar produccions en què això pugui ser cert (i que personalment no em sembla pas rebutjable sempre que s'ofereixi qualitat en el muntatge, i ja em perdonarà si em llegeix algun theatregoer impenitent i calixtebieitista!), també és cert que les avantguardes teatrals tenen un bon camp per córrer dins de l'àmplia i rica dramatúrgia britànica. I en puc donar fe: en aquest país he tingut la sort de veure des d'un minimalista i atemporal Rei Lear a Strattford, amb el malaguanyat Nigel Hawthorne fent de Lear (actor conegut popularment a casa nostra per protagonitzar sensacionals pel·lícules com La folllia del rei Jordi o El cas Winslow), fins a una deliciosa Traviatta situada en un àtic a Manhattan, entre d'altres obres actualitzades, rellegides o "revisades" (com li agrada dir a Carles Batlle).

L'altre novetat que he llegit avui mateix se situa a Londres també i, com no podia ser d'una altra manera, al millor teatre by far del West End: el Donmar Warehouse. Un teatre que, de fet, té de West End la seva localització en el cor de la zona coneguda com a Theatreland i el degotall d'estrelles" cinematogràfiques consagrades que passen de tant en tant per aquest escenari del Covent Garden (com Madonna o Nicole Kidman, per posar-ne dos exemples significatius dels darrers anys). Amb tot, i malgrat aquestes frivolitats d'alfombra beverlyhillenca, la programació "normal" d'aquest teatre és l'enveja de qualsevol programador. L'estrena de què us volia informar és Ivànov, d'Anton Txekhov. Una raresa d'aquest autor, comèdia a mig camí entre l'esborrany i l'obra seriosa, on el personatge principal és una mena de Hàmlet rus, esbós de posteriors personatges tan potents com Vània (L'oncle Vània) o Trigorin (La gavina). La versió que es pot veure al Donmar fins al 29 de novembre és cinc estrelles, ja que ha anat a càrrec de Tom Stoppard, està dirigida pel mateix director artístic del teatre, Michael Grandage, i interpretada, entre d'altres, per Kenneth Branagh en el paper d'Ivànov. La crítica està deixant de moment l'obra pel núvols... En fi, que si us "escapeu" a Londres d'aquí a mitjan novembre i us agrada el bon teatre, deixeu-vos arrossegar cap al Donmar perquè de ben segur que no us en penedireu!

diumenge, 14 de setembre del 2008

The Glass Menagerie: el gran Tennessee Williams!


Una de les obres més ben elaborades de l’autor i la meva obra teatral preferida. Perfectament estructurada, delicada, subtil, humana i amb el més genuí segell Tennessee Williams estampat amb lletres d’or. The Glass Menagerie, estrenada a Broadway l'any 1945, és la primera de les seves grans obres i obtingué un excel·lent reconeixement per part de la crítica, a més d'un gran èxit de públic. Abans havia escrit Battle of Angels (1940), esborrany de la posterior i exitosa Orpheus Descending (1957), però havia resultat un fracàs. Així doncs, en la primera gran obra de la seva època daurada, Williams ja ens mostra les seves credencials tot dibuixant una atmosfera tancada amb pocs personatges, tots ells carregats de vida, frustracions i desitjos de canvi (no en va no pocs especialistes de la seva obra l’anomenen el Txèkhov americà); unes frustracions que van sorgint a mesura que l’obra va avançant a un ritme perfecte, quasi musical. Williams és el gran retratista de la marginalitat del somni americà postrooseveltià; el retratista dels que no tenen cabuda en el mainstream de la vida americana. I sap trobar els mecanismes dramàtics adequats per mostrar-nos la seva misèria material amb un to líric, delicat. La musicalitat que acompanya aquestes ànimes perdudes s’intueix des del començament de qualsevol de les seves obres i ens en transmet el seu errant tarannà, els seus somnis sovint frustrats, amb tota la seva immensa càrrega d’humanitat. Una humanitat que és un gran mirall on es reflecteixen les nostres pròpies imatges: des de les més pures, fins les més deformades. Tots ens veiem més o menys reflectits en la família Wingfield, en les germanes Du Bois, en els Bricks i les Maggies del món... Tot aquest estol de personatges vaguen per entorns hostils, feréstecs, i a través de les seves suposades nafres, en realitat reflecteixen les nafres morals de la societat que els envolta.

Williams no és gaire representat al nostre país, en bona part a causa de la nostra erràtica tradició teatral i de la qual potser en parlaré en un posterior escrit. Amb tot, gràcies al cinema, les obres de Williams són conegudes arreu del món civilitzat (i això curiosament per un cop ens inclou a nosaltres també), ja que el Hollywood daurat s’encarregà d’adaptar a la gran pantalla les principals obres del dramaturg més de moda de l’època amb els millors intèrprets del moment. A tall d’anècdota només cal que recordeu l’estampa clàssica del jove Marlon Brando (n'adjunto la foto al peu d'aquest escrit), en el seu paper de Stanley Kowalski a A Streetcar Named Desire (Un tramvia anomenat Desig). Però també The Glass Menagerie (El zoo de vidre) , amb Katherine Hepburn i Kirk Douglas; Suddenly Last Summer (De sobte el darrer estiu), amb Katherine Hepburn un altre cop i Montgomery Clift; Cat on a Hot Tin Roof (La gata sobre la teulada de zinc calenta), amb Paul Newman i Elizabeth Taylor; The Rose Tattoo (La rosa tatuada), amb Ana Magnani i Burt Lancaster; The Night of the Iguana, amb Richard Burton, Ava Gardner i Deborah Kerr, etc.

A la Gran Bretanya, fidels a la seva sòlida tradició realista, Williams és representat amb freqüència i es poden veure obres seves en els diferents circuits teatrals del país (teatres públics, privats, alternatius, regionals...) Jo he tingut la immensa fortuna de poder veure alguns d’aquests muntatges i un cop més –com ja vaig més o menys expressar en un anterior escrit– te n’adones de la clau de volta de la gran qualitat del teatre britànic: perfecta elocució, gran dicció, paraula mesurada, intel·ligència escènica i uns grans textos que, amb totes aquestes característiques, no els cal res més perquè hom pugui gaudir del teatre en el seu estat més pur.

Aquest cap de setmana, precisament, he tingut la gran sort de poder veure un extraordinari muntatge de The Glass Menagerie que la companyia “The Royal Exchange” de Manchester ha representat en els Malvern Theatres (uns poblets disseminats a uns 40 kms al sud de Birmingham i on hi ha un teatre amb una programació que moltes sales tan públiques com privades del nostre país ja voldrien tenir). L’obra ha estat dirigida per un dels fundadors de la companyia, Braham Murray, i ha estat interpretada magistralment per Brenda Blethyn (nominada a l’Òscar a la millor actriu per Secrets & Lies, de Mike Leigh) i pels joves Emma Hamilton i Mark Arends. M’estalvio fer cap mena de crítica del muntatge perquè és absurd ressenyar allò que no podrà veure ningú dels que puguin estar llegint aquestes ratlles. Només afegiré un parell d’observacions, això sí, que venen a refermar tot el que ja he descrit prou a bastament quant a la importància que té per als britànics la modulació de la veu i l’elocució per damunt de l’expressió corporal i l’excés declamatori. Em va fer gràcia llegir a posteriori alguna crítica de l’obra a la premsa i trobar-hi uns fragments com els que us adjunto tot seguit. A The Times (16 d’abril de 2008), el crític diu en parlar de la interpretació de Blethyn (el subratllat és meu):

When she's in full nostalgic flight, her voice is all operatic refinement, swooping up and down octaves, every vowel shaped with the utmost care.

Mentre que la crítica de The Guardian [18 d’abril] diu en parlar de la interpretació que Mark Arends fa del turmentat Tom Wingfield:

[Blethyn] serves the play rather better than Mark Arends, whose Tom is too actorly and self-consciously physical.

No calen gaires més comentaris quant a què s’aprecia i què es critica d’un actor o d’una actriu damunt d’un escenari segons els britànics, oi? Per cert, un darrer apunt en aquest sentit: entre els membres de la producció hi havia una especialista en dialectologia. Tots els intèprets britànics de l’obra imposten un sensacional accent americà per ésser més fidels –realisme pur i dur– a l’atmosfera de Saint Louis.

Com al nostre país si fa no fa! Encara recordo fa un parell o tres d’anys una funesta representació de La fam, de Joan Oliver, al Teatre Nacional de Catalunya, amb Marc Martínez interpretant un dels papers principals de l’obra i on, a banda de deixar el públic mig sord dels crits que va proferir durant tota la representació (de vegades ni s’entenia el que deia), va ser incapaç de pronunciar ni una sola essa sonora ni una vocal neutra durant tot l’espectacle. Com molt bé va dir Quim Monzó fa anys en un dels seus articles, ja queda poc perquè a Catalunya veiem un Manelic cridant a la famosa escena final de Terra Baixa, “aparteu-se, aparteu-se, he mort el iop, he mort el iop.”


dijous, 11 de setembre del 2008

11 de setembre

Des del nostre particular "exili", us desitgem que passeu una molt bona diada!

Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)


dimecres, 10 de setembre del 2008

Curiositat lingüística a Cardiff

Fa un parell de caps de setmana va tenir lloc a la badia de Cardiff una fira internacional bàsicament gastronòmica, però on també s’hi podien veure actuacions musicals, teatre al carrer, etc. D’entre les mostres dels diferents països em va cridar l’atenció la llengua utilitzada per una parada de productes típics holandesos (cal recordar que la fira, com he dit, tenia lloc a Cardiff, Gran Bretanya) Visca el multilingüisme!


dilluns, 8 de setembre del 2008

L'expansió del "catanyol"

La llengua llatina, a causa de l’expansió en el temps i l’espai de l’Imperi Romà, va patir una fragmentació que va vulgaritzar-ne la seva estructura clàssica fins que va acabar derivant en les llengües romàniques que coneixem avui dia. Una d’aquestes llengües, la catalana, també experimenta d'uns anys ençà, un procés de vulgarització que de ben segur la portarà a esdevinir ben aviat quelcom diferent del que encara és avui dia. L’evolució del català cap al catanyol, probable neollengua derivada del català clàssic i la influència castellana moderna, té en els nostres temps per sort una bona base estèticoideològica que permet combatre els quatre capsigranys que encara s’entossudeixen en oposar-se a un fenomen tan "natural" com l’evolució de les llengües. Per sort, vivim temps de mescla i mestissatge i així, el principal difusor de la llengua en els mitjans de comunicació catalans, la televisió de Catalunya (coneguda com a TV3, TVC o simplement, la nostra), és capdavantera d’aquestes noves tendències expressives i ja porta un cert temps desenvolupant una tasca impagable en aquest procés d’evolució lingüística.

A causa de les meves circumstàncies personals (visc a l’estranger) només veig la nostra en períodes de vacances, per tant estic segur que tots vosaltres, televidents amatents, podeu trobar i exhibir molts més exemples quotidians d'aquesta evolució que els que us pot oferir una pobra ànima forçadament viatgera com jo. Amb tot, la casuística que he pogut anar copsant durant les meves curtes estades en terres llemosines al llarg d’aquests darrers temps, em sembla prou interessant com per oferir-vos tot seguit una mostra d’aquests espectaculars avenços lingüístics a què feia referència en el paràgraf anterior:

Llucià Ferrer (programa desconegut): [col·laboradora de Llucià Ferrer]: Jo sé que a tu t’agrada molt empinar el colze... Llucià Ferrer: Vaya dos, que esteu fetes, vaya dos...

Sergi Arola (cuiner estúpid postmodern, i perdoneu la redundància): Pots agafar el menjar, possar-lo en una canasta de mimbre i anar a fer un bon pícnic.

Santi Nolla (em sembla que a Gol a Gol): Ara cal evitar que es desati l’eufòria.

Álex Casademunt i Gisela (presentadors d’un programa nocturn de música i karaokes en català): Hi ha un griterio tan fort que no se sent res.

Xavi Torres (a Futbolin): Li va fer una entrada realment escalofriant.

Josep Cuní (xerraire ambulant dels matins de la nostra): Els textes, els pretextes i els contextes de la situació que analitzem...

Joan Saura (al programa Polònia, però òbviament el polític de debò, no el doble): La tasca domèstica que odio més és treure el pols.

Capítol apart mereix Carles Reixach, autèntic cavall de Troia d’aquesta postmodernitat lingüística en el món del futbol i especialista en anorrear ben merescudament la tasca duta a terme per un purista tan retrògad i adotzenat com Joaquim Maria Puyal. Exemples a l’atzar de la seva ingent tasca neofilològica poden ser les perles següents:

La pilota s'ha colat per tota l’esquadra

Aquest equip té especialistes en els remats de cap

El saque de banda ha estat incorrecte.

Triga molt en sacar de porteria.

Etcètera.

En fi, deixo constància per escrit d’aquestes variacions evolutives per al gaudi de futures generacions d’estudiosos de la llengua. Ja podeu veure que la mostra no és moc de pav. Res més, pues. Amb la voluntat, com a bon filòleg, de no perdre pistonada en els darrers avenços en matèria lingüística, em despido, de tots vosaltres i us envio un càlid abraç.

dijous, 4 de setembre del 2008

L'esperit de Bilardo

Carlos Salvador Bilardo va passar a la història del futbol per dos motius: el primer, ésser el seleccionador que va dur l’Argentina a la conquesta del mundial de futbol que es va celebrar a Mèxic l’any 1996; el segon motiu -més trist-, la seva famosa “filosofia” de l’esport, que es va descobrir un dia amb càmara i/o micròfon ocult en un entrenament i que es resumeix de la següent manera: si un rival és al terra ni se t’acudeixi preocupar-te’n, al contrari, si no et veuen, trepija’l, ja que tot val per tal de guanyar: “¡al enemigo ni agua (...) no hay que ayudarlo, hay que pisarlo, hundirlo!” foren algunes de les tristament cèlebres expressions que aquest individu adreçava als seus jugadors. No sé si aquest és l’esperit del deseper, l’ètica (o la no ètica) del supervivent, la força del damnat o digueu-ne com vulgueu, però per aquells afortunats que formem part d’un brou social on la rasa que separa l’àmbit de la supervivència del de la convivència no és tan gran (de moment!), encara ens indignen determinades actituds.
Escric això arran d’una enquesta que va aparèixer la setmana passada al diari “Clarín” de Buenos Aires on es demanava als lectors el següent: si et donen bitllets falsos i no pots tornar-los a qui te’ls va proporcionar, què faries? Les opcions eren a) destruir-los b) Passar-los c) D’altres. L’opció majoritària i amb diferència, com ja haureu endevinat, era la segona amb quasi un 68% de vots. Les altres dues opcions quedaven a força distància (18%, la primera i 21%, la segona). No cal dir que la situació social argentina, amb una classe mitjana massacrada a bastament fins al llindar de la seva destrucció, provoca situacions –suposo- com aquestes. La gent no és ni millor ni pitjor en un lloc que en un altre, però tots sabem que una persona –i el seu entorn immediat: família, amics...- sotmesa a determinades pressions és capaç de l’inimaginable per tal de poder seguir surant. I la supervivència és instint animal pur i dur, és a dir, oblidem-nos de la raó, la moral i d’altres fruits del vessant més “humà” -valgui la redundància- de l’ésser. Si jo foto més del que a mi m’han fotut podré seguir endavant. La moral, en aquestes circumstàncies, és per a qui se la pugui permetre.
I això és el que hi ha. Quan la classe mitjana d’una societat reflecteix una pèrdua de valors preocupant és que la ferida del país és tan profunda com difícilment reparable. En aquestes circumstàncies, doncs, un fenomen com l’emigració ja no és quelcom discutible o matisable. És simplement pura necessitat per poder sobreviure materialment, sens dubte, però també moralment. Cal poder viure i cobrir les necessitats bàsiques abans que res, però també cal foragitar els Bilardos del nostre entorn immediat si volem preservar un mínim espai convivencial. Això és una qüestió de supervivència també.

dimarts, 2 de setembre del 2008

The Dark Knight


Vaig entrar al cinema expectant i vaig sortir-ne amb la sensació que havia vist una molt recomanable pel·lícula per aquells que els agradi el cinema d’entreteniment i acció, però també amb una certa dosi de reflexió. Sí, sí, Batman i “reflexió” semblen dos elements antitètics, però en aquest cas no és així. I no és així perquè aquest Batman té poc a veure amb el Batman del còmic, a diferència del que passava amb les altres versions que protagonitzaven Michael Keaton i Val Kilmer, molt més fidels a l’esperit de l’original.

D’entrada l’escenari on tenen lloc les noves aventures de l’home ratpenat costa de creure que sigui Gotham City atesa la semblança d’aquesta mítica ciutat amb l’illa de Manhattan, i la foscor gòtica del còmic és reemplaçada per una llum normal com la de qualsevol altra ciutat. L’escenari, doncs, anticipa el tomb definitiu de la saga cap a un més que buscat realisme. I aquest realisme, no cal dir-ho, també amara la trama i el desenvolupament del film.

La pel·lícula tracta de la necessitat i del paper de l’heroi dins de la societat, i dels límits ètics d’aquest heroi o herois quan els drets d’aquesta mateixa societat es posen en perill. La famosa premisa del fi que justifica els mitjans és més qüestionada que mai. El rol dels personatges, doncs, és força diferent de l’habitual en aquesta mena de pel·lícules. Començant pel “dolent”, que supera amb escreix la simple caricatura grotesca del còmic per passar a manifestar tota una sèrie de característiques emocionals que superen la psicosi buida i efectista d’altres versions, i el connecten directament amb l’amenaça terrorista actual. D’altra banda, la qüestionable ètica de l’heroi en la seva lluita contra el terror es posa de manifest per mitjà d’una ben buscada visceralitat i unes mesures extremes per combatre el mal: interrogatoris brutals, invasió de la vida privada dels ciutadans... Tot plegat una melodia força coneguda en l’Amèrica de l’administració Bush. La foscor del títol, doncs, no ens remet només al medi físic on es mou el ratpenat, sinó a quelcom molt més lligat amb l’ètica que mostra el personatge al llarg del film. De fet, malgrat les atrocitats psicòtiques del Joker, el seu enginy combinat amb els esmentats excessos comesos per l’heroi a l’hora de combatre’l provoca que en determinats moments de la pel·lícula, l’audiència pugui sentir una certa oscil·lació de les simpaties del protagonista envers l’antagonista. S’estableix, doncs, una dialèctica del tot inversemblant en un còmic d’aquestes característiques, ja que allò que habitualment es mostra en l’original és un maniqueisme en estat pur per tal de deixar ben clar a ulls de l’espectador quins són els models de virtuts i vicis a admirar o rebutjar.

No cal dir que per obtenir aquest canvi temàtic i formal, el director Christopher Nolan ha elaborat un treball meticulós i intel·ligent d’inici a fi on no hi queda cap element a l’atzar. Començant per una magnífica i inquietant banda sonora i passant per uns intèrprets sensacionals. El gal·lès Christian Bale dibuixa un Bruce Wayne molt proper a James Bond (però sense el sentit de l’humor del personatge d’Ian Fleming) i alhora el seu alter ego alat mostra una animalitat que l’aproxima a una mena de Robocop més que no pas a un ésser humà amb algun poder extraordinari. Ara bé, si hi ha un paper que cal esmentar amb lletra majúscula i llum de sala, aquest no és un altre que el Jòker que el malaguanyat Heath Ledger broda amb autèntic fil de seda. Probablement no hi hagi hagut un altre psicòpata tan meravellós, subtil, desmesurat i atractiu en els darrers anys d’ençà de l’Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Encara que només sigui per aquesta interpretació, la pel·lícula ja paga la pena de ser vista. Però és que a més, el bon criteri continua a l’hora de triar uns secundaris d’autèntic luxe: el turmentat comissari Gordon (Gary Oldman); el fidel i alhora crític Lúcius Fox, responsable de l’imperi Wayne (Morgan Freeman) i el memorable Alfred, el majordom serè i “impassible” (Michael Caine).

Crec francament que Nolan amb aquest producte ha aconseguit fer un gir espectacular a la deriva monòtona en què la saga ratapinyaire estava davallant, per dotar-la d’actualitat, intel·ligència, espectacularitat i frescor. I ja només per això el producte mereix un bon reconeixement, tal com sembla que ja comença a succeir si jutgem per les bones crítiques que la pel·lícula està rebent.

Per cert, parlant de crítiques, us adjunto l’enllaç a un escrit de Vicent Sanchis que va aparèixer fa uns dies a l’Avui i que es referia a la pel·lícula i als nostres crítics/públic de culte. No cal dir que coincideixo pràcticament en tot el que diu el bel·ligerant Desclot...


http://paper.avui.cat/article/ultima/137454/cultura/rima/amb/ratpenat.html


divendres, 29 d’agost del 2008

Dido i Enees, de Henry Purcell

You Tube és realment un grandíssim invent. He trobat una de les àries d’òpera més impressionants de tots els temps (When I am laid in Earth) amb la inigualable versió de Jessye Norman, probablement la millor soprano/mezzo que encara avui dia és en actiu. La bellesa i popularitat d'aquesta ària ha fet que fos interpretada per gent allunyada del món de la lírica com el grup Swingle Sisters o la cantant de pop Alison Moyet.

Tot i ser un recital és impressionant d’observar com la cara de la Norman canvia les faccions en perfecta concordança amb el patetisme de l’escena. Una escena on la reina cartaginesa Dido ja ha decidit suicidar-se a causa de la marxa del seu amor, Enees. Val la pena veure-ho, de debò!

Adjunto a sota l’enllaç a You Tube, així com l'arxiu d'àudio i la lletra original amb la meva traducció –tan acurada com m’ha estat possible. Enjoy!


When I am laid in Earth

Thy hand, Belinda, darness shades me.

On thy bosom let me rest.

More I would, but death invades me.

Death is now a welcome guest.


When I am laid in earth, may my wrongs create

No trouble in thy breast.

Remember me, but ah! Forget my fate.


Quan jo reposi damunt la terra

La teva mà, Belinda; les ombres m’envolten.

En el teu pit, deixa’m descansar.

Més voldria fer, però la mort m’envaeeix.

La mort és ara benvinguda.


Quan jo reposi damunt la terra espero que els meus errors

No causin inquietud en el teu pit.

Recorda’m, però ah!, oblida la meva dissort.


http://uk.youtube.com/watch?v=qnzXbx97_UI&feature=related


Boomp3.com

dimarts, 26 d’agost del 2008

Petit taller de teatre català a Bristol

Durant la segona part d’aquest curs 2007-2008 vaig endegar un projecte pilot a la universitat de Bristol, l’embrió del qual hauria de ser una possible nova matèria de cara al curs vinent i que rebria el nom de Catalan through Theatre. Aquesta experiència va consistir en ajuntar dos estudiants de diferents nivells que feien català dins dels seus estudis hispànics i elaborar un petit taller de teatre català contemporani. Hi hagué dubtes a l’inici, ja que cap dels dos estudiants tenia res a veure amb el món del teatre ni n’havien fet mai abans. Finalment varen acceptar de tirar endavant el projecte.

Després d’analitzar el text que els vaig proposar -La sang, de Sergi Belbel-, vam fer una pluja d’idees sobre què havíem/podíem representar i entre tots vàrem escollir una de les cinc escenes de l’obra. Vam escollir l’escena tercera i el resultat el podeu veure en aquest breu vídeo que he adjuntat a la part dreta del bloc. La representació dura només quatre minuts, però el treball per arribar fins aquí va ser intens. La satisfacció a totes bandes fou total. Ells van quedar molt satisfets (a banda que varen millorar el seu nivell de català, objectiu principal de l’activitat al capdavall), jo també vaig quedar molt content i les persones que van presenciar l'activitat (la cap de l’àrea de català i el coordinador d’estudis hispànics) els va agradar prou com per demanar-me la continuïtat del projecte i esperonar-me a ser encara més ambiciós de cara al proper curs. El programa i la universitat quedaven a l’expectativa del que pogués sortir de futures experiències semblants.

Us adjunto també unes imatges dels dos “actors” (David Williams i Gabrielle Wood) i d'un servidor durant els darrers assajos.


dissabte, 23 d’agost del 2008

Comentari teatral de la Mercè

La Mercè, en llegir l'escrit que vaig fer fa uns dies sobre el teatre català i el britànic va fer un comentari que crec que val la pena situar en aquest apartat, ja que és interessant el que diu:

T'agraeixo el que has escrit sobre el teatre britànic. Com ja saps, en sóc una gran fan i no tinc cap dubte que al teatre català li queda molt de camí per arribar a acostar-se a la seriositat, constància i disciplina en el treball amb la què el teatre anglosaxó, en general, ens deixa bocabadats una vegada i una altra. La seriositat i la categoria amb la que els britànics posen en pràctica les seves escenificacions teatrals, em va fer pensar, des del primer moment que els vaig descobrir, que existía el tipus de teatre que jo sempre havia somniat fer, però, alhora, que l'entorn sòcio-cultural en el qual em trobava momentàniament, distava moltíssim del meu país d'origen i que, amb les seves coses bones i dolentes, encara hauria de canviar molt per a arribar a adquirir el nivell genuí dels anglesos. En fi, està bé voltar món per a adonar-se del moment just en el que estem vivint, com a mínim, sinó, pel que fa al "nostre" desvirtuadíssim teatre. Canviaràn les coses? no ho sé pas. Per si de cas, jo ja m'estic plantejant fer una llarga estada al país del Big Ben per a recuperar allò que el meu retorn al teatre Barceloní s'endugué.

No cal dir que el debat és obert...

Portugal


Et pots enamorar d'un indret sense haver-hi posat mai (encara) els peus? La resposta és sens dubte que sí.

Per enamorar-me de Portugal només em va caldre escoltar una música i una veu com la que us adjunto (Dulce Pontes), llegir alguns dels poemes d'Alberto Caeiro (heterònim de Fernando Pessoa), com el que us transcric tot seguit, assaborir els batecs d'aquella terra de la mà (o del tast) d'un bon porto, i llegir un llibre tan senzill i bonic com Sostiena Pereira, d'Antonio Tabucchi.

És curiós d'observar com de vegades un pot obtenir tant de tan poc...

Se eu pudesse trincar a terra toda
E sentir-lhe uma paladar,
Seria mais feliz um momento ...
Mas eu nem sempre quero ser feliz.
É preciso ser de vez em quando infeliz
Para se poder ser natural...

Nem tudo é dias de sol,
E a chuva, quando falta muito, pede-se.
Por isso tomo a infelicidade com a felicidade
Naturalmente, como quem não estranha
Que haja montanhas e planícies
E que haja rochedos e erva ...

O que é preciso é ser-se natural e calmo

Na felicidade ou na infelicidade,
Sentir como quem olha,
Pensar como quem anda,
E quando se vai morrer, lembrar-se de que o dia morre,
E que o poente é belo e é bela a noite que fica...
Assim é e assim seja ...

(Ja em sabreu disculpar els possibles errors de traducció)

Si pogués mossegar tota la terra
i sentir-la en el paladar
seria més feliç durant uns instants...
Però jo no vull ser sempre feliç.
Cal ser infeliç de tant en tant
per poder ser natural...

No tots els dies són asolellats,
I la pluja, quan en manca, la demanem.
Per això prenc la infelicitat com a felicitat
Amb naturalitat, com qui no s'estranya
Que hi hagi muntanyes i planes
I que hi hagi roques i herba...

El que cal és ser natural i calmat
a l'hora de la felicitat o la infelicitat,
sentir com qui mira,
Pensar com qui camina,
i quan ens anem a morir, recordar que el dia mor,
i que el ponent és bonic i que és bella la nit que queda...
Així és i així siga...

Boomp3.com

divendres, 22 d’agost del 2008

Va de vins, part 2 (Malbec? Esclar que me'l bec!)



Bé, espero que em perdoneu la broma fàcil del subtítol. Dec estar influenciat per l’estil d’un llibre de pronoms catalans (un dels centenars que es deuen haver publicat!) que es titulava “Faci’ls fàcils!”

Dins d’aquests vins del món de què parlava en el darrer escrit, d’uns mesos ençà m’he quedat enganxat a una, diguem-ne, varietat-nacionalitat vinícola. Tot va començar fa uns anyets quan un amic que va venir a sopar a casa ens va dur un vi que després vaig saber que li havia regalat un expert en vins. El vi es deia San Telmo i la nacionalitat era (sorpresa per a mi)... argentina! I la varietat de raïm, malbec. Em va fer gràcia de veure un vi “internacional” amb una varietat diferent de les clàssiques i omnipresents cavernets, merlots i siràs, i que no n’havia sentit a parlar mai. La gràcia de debò, però, va ser el gust: probablement el millor vi que havia provat en ma vida! Em vaig guardar l’ampolla buida durant força temps i vaig fer una recerca per alguns dels magatzems pels quals acostumo a deambular quan vaig a la cacera de vins. Ni rastre del Sant Telm, però sí que vaig començar a trobar raconets de vins argentins per tot arreu. I la majoria d’aquest vins estaven elaborats a partir de la varietat de raïm malbec. Després d’esbrinar una mica d’on redimonis provenia aquesta varietat de raïm vaig descubrir que havia estat importada de França (com diria mon pare, i no pas mancat del tot de raó, tot el que és bo més tard o més d’hora descobreixes que prové de França!) i que sembla que s'havia trobat un indret excel·lent per al seu conreu i desenvolupament al peu dels Andes, concretament a la regió de Mendoza. Es diu que la zona ideal és un indret anomenat Vistalba, però també hi ha molts vins que provenen de la vall d’Uco (n’he tastat un parell i són deliciosos). Com que desconec la geografia argentina, però, ho deixo apuntat per als qui els pugui interessar el tema...

He començat a tastar "malbecs" diversos i he de confessar que el seu tast inicial és força comú. Després hi ha variació, com passa amb tots els vins, en funció de l’antiguitat, la casa productora, etc, etc. També, no cal dir-ho, hi ha varietat en els preus. Però la qualitat mínima d’aquesta mena de vins està més que garantida. Tots tenen una alta graduació (a partir de 13 i fins als 15 graus), fet no gens estrany si tenim en compte la geografia i, sobretot, el gran consum de carn que hi ha a la zona. No cal dir que tothom te’l recomana com a vi ideal per acompanyar els rostit de tira, crioll, txurrascos i qualsevol carn vermella. El seu tast és ric i variat (com vaig dir a l’escrit anterior, però, sóc incapaç de descriure aquesta riquesa amb adjectius) i s’allunya de l’acidesa simple dels “ruby”, que acostumen a tenir alguns cavernets, i a casa nostra, si no recordo malament, té l’ull de llebre. A més del malbec “pur” hi ha evidentment combinacions de raïm. D’aquestes combinacions n’he tastades dues (malbec-bonarda i malbec-corvina, ambdues excel·lents) l'origen de les quals no deixa de resultar curiós: aquest cop Itàlia (el corvina, concretament, prové de la famosa zona vinícola de Valpolicella); la connexió italoargentina, doncs, amb tanta història, es torna a segellar un cop més, i ara de la mà dels vins! ¡Macanudo!

Les marques que més recordo, deixant de banda l'esmentat i inoblidable San Telmo, són Las Águilas (malbec-bonarda), Passo Doble (malbec-rovina), Argento (Malbec) i Séptima (Malbec). Tanmateix hi ha moltíssimes altres cases que produeixen uns vins, com he dit, tots ells extraordinaris. A Barcelona vaig descobrir que hi ha uns quants vins argentins a la Vinacoteca (C/Valencia, 595) i els preus oscil·len entre els 8 euros els més senzills i els 32 euros els més elaborats.

Escolliu el que escolliu, però, us puc ben garantir que el preu d'aquest vi, tant bon punt l'estigueu assaborint en el vostre paladar, sempre us acabarà semblant d'allò més barat. ¡Os lo digo de veras, pibes!

dijous, 21 d’agost del 2008

Va de vins, part 1

D’entrada vull aclarir que no sóc un somelier i ni tan sols em considero un expert. Els adjectius visuals que els experts apliquen poèticament a la mescla de gustos que un vi pot oferir abans d’anar gola avall sempre meravellen la meva prosaica ànima urbana. Em considero, per tant, força limitat a l’hora de descriure un vi. Amb els vins em passa una mica com amb la música clàssica: m’encanta, sóc capaç de distingir moviments musicals i fins i tot d’endevinar el compositor escoltant uns simples acords (ep!, no sempre), tanmateix sóc incapaç de justificar-ne el perquè. Doncs bé, amb els vins em passa quelcom semblant, però encara una mica pitjor. M’agraden els vins i crec tenir més o menys clar quin estil de vins prefereixo, però fins i tot la distinció de raïms em resulta d’allò més difícil (llevat potser del cavernet), ja que, a més del raïm, també hi ha tota una sèrie de circumstàncies que fan que el tast variï, esclar. I per desgràcia, un servidor va una mica peix en aquest camp.

D’ençà que sóc a la Gran Bretanya, però, he pogut tastar una gran varietat de vins del món que a casa nostra m’hauria estat impossible de tastar a causa, òbviament, de la suposada riquesa vitivinícola del nostre país. Amb tot, no faré com fa el ximplet del Quimi Portet, que afirma que els vins de casa no valen res tant bon punt tastes els de fora, perquè una simplificació semblant no cal dir que és del tot inexacta, a més d'injusta. El que sí que és cert, però, és que en el món dels vins, la vella contradicció entre qualitat i quantitat se’n va totalment en orris. En efecte, les enormes extensions de terreny de molts dels anomenats vins del "nou món" no fan que les collites i els productes finals siguin pitjors que aquells que pertanyen al petit “tros” dels viticultors de l’Europa llatina. Més aviat al contrari. Aquest vins tenen una qualitat mitjana-alta i gràcies a la seva producció extensiva es comercialitzen a uns preus força assequibles. La “poesia” que comporta tenir “el nostre tros” (i en aquest grup hem d’incloure a més dels catalans, els espanyols, els francesos i potser els italians, per bé que d’aquests darrers, en desconec més la realitat) fa que la sortida final del producte hagi de dur un preu que concordi amb l’esforç elaborat dins de la petita o mitjana parcel·la. La teoria del minifundi aplicada a la vinya. Conclusió: un bon vi californià, australià o sudafricà et surt molt més a compte econòmicament parlant que no pas un bon vi català, espanyol, francès o italià. “L’imperi” contra “els regnes de Taïfes”. Suposo que l’ideal seria una més gran concentració de vins/denominacions i conservar els “petits trossos” per a les elaboracions extremes, és a dir, els vins de taula normalets i els vins de gran qualitat. Ja vam veure, però, què va passar fa uns anys quan des del govern es va proposar de generalitzar la “denominació d’origen Catalunya”, oi? Una mica més i tornen els segadors en versió vinya!

Com que a casa nostra la competència que ofereixen els “vins del món” és quasi inexistent, doncs es pot anar fent, però esclar, a la Gran Bretanya, país importador de vins per excel·lència, si no és per fer-se el “pijet quiero-y-no-puedo”, difícilment algú es gastarà set lliures per un vi francès, podent tenir-ne un del nou món pel mateix preu (o fins i tot una mica menys) i que sempre sortirà millor que le vin en qüestió.

(To be continued)

dimarts, 19 d’agost del 2008

dilluns, 18 d’agost del 2008

Teatre britànic en mans catalanes: Oh, my God!

El paper de la paraula –a diferència de la tradició llatina, que es basa més en el ritus i el gest– és fonamental en l’escena britànica. Els actors i les actrius britàniques esdevenen autèntics mestres de l’elocució i saben, per tant, llegir perfectament els girs, els subtextos, les subtileses que s’amaguen darrera de cada ratlla de l’obra que interpreten; saben jugar els dobles o triples sentits –tan habituals en aquell teatre d’ençà de Shakespeare– només amb un petit canvi de veu, una mirada i/o un gest subtil i, per damunt de tot, entonen i pronuncien esplèndidament. La dicció és sempre acuradíssima i el to i el gest és sempre l’adequat, no només envers allò que volen dir, sinó també envers allò que volen fer sentir.

No hi ha mètode –oblidem-nos, per tant, d’Stanislavski, Meyerhold, Grotowski, Barba o d’altres– més enllà del personatge que et dibuixa la mateixa paraula; només et cal escoltar bé per saber què cal dir tot seguit i com cal dir-ho. Tan fàcil –i tan difícil!– com això. És coneguda la famosa anècdota de la pel·lícula Marathon Man entre Dustin Hoffman i Laurence Olivier; Hoffman abans de començar a rodar arribava amarat de suor perquè havia estat preparant el personatge físicament per tal d’“entrar-hi” millor (no oblidem que Hoffman procedeix de l’stanislavskià Actor’s Studio) i Olivier, en veure’l d’aquella manera li va demanar què li havia passat. Després de l’explicació de Hoffman, Olivier li replicà “...fill meu, però quina manera de complicar-se la vida: si interpretar és quelcom molt més senzill que no pas tot això!”

Doncs bé, què succeeix quan un text britànic contemporani cau a les mans d’un director i uns actors/actrius catalans? Doncs que el producte emergent té moltes possibilitats de ser més que discutible, per no dir que molts cops, oblidable. Per què? Doncs a causa d'un abús de l’art declamatòria i gestual que senzillament pot arruinar tota subtilesa amagada darrera de les mai innocents paraules d’un autor britànic. La darrera mostra d’això que dic la vaig presenciar ben recentment en el Grec d’enguany amb l’obra Benefactors, de l’anglès Michael Frayn. Un cop més, un text tan intel·ligent com subtil va ser interpretat en moltes fases de l’obra a base de crits i gestos hiperbòl·lics que varen destrossar la possibilitat d’anar més enllà de la superfície d’un text realment, com dic, colossal.

Potser ens en sortim amb altres estètiques teatrals (italiana, alemanya, teatre no textual...), però quan arriba l’hora anglosaxona, ja podem començar a tremolar! I és que difícilment es pot llegir Frayn, Bond o Ravenhill com es llegeix Pirandello o Fo. Doncs bé, nosaltres tirem pel dret i embolica –o crida– que fa fort! Per cert, en aquest sentit vull trencar una llança a favor del sovint burlat estil clàssic amanerat de Josep Maria Flotats. Flotats pot ser repetitiu amb el to i el gest; pot irritar la famosa cantarella de l’escola clàssica francesa; fins i tot es pot argumentar si realment diu frases en català o castellà (la frase tonal és totalment francesa). Però Flotats sap llegir un text; i sap llegir allò que la paraula conté però no diu, i expressar-ho de la manera que ell considera adient. I això, amics i amigues, us puc garantir que com a espectador s’agraeix infinitament. Demostra intel·ligència escènica (pel que sembla, qualitat a la baixa entre els actors i actrius catalanes joves). Evidentment no és el meu actor preferit (com ja haureu pogut deduir, tinc una inevitable tirada anglosaxona en aquest camp), però en veure un espectacle seu mai se surt amb la sensació que els actors han entès poca cosa del text que t’han mostrat. I només per això ja em mereix tots els respectes. Un respecte que molts d’aquests cridaners i aspirants a arlequí de baixa volada no mostren per una senzilla qüestió d’ignorància de les tradicions escèniques, començant, esclar, per la pròpia. Si en comptes d’arrossegar-se fent el mico pels carrers de Tàrrega invertissin aquests mateixos diners en fer una escapadeta fins a, posem el cas, l’Almeida Theatre londinenc (entre tants d’altres indrets de la “pèrfida Albió”) i veiessin el pa que s’hi dóna, de ben segur que hi hauria més possibilitats que, en el futur, poguéssim evitar xiscles i escopinades innecessàries quan els veiéssim de nou en escena. Com diu David Mamet –i això cada actor o actriu ho hauria de dur gravat a l’ànima– en referir-se al teatre, “it’s only words... unless they are true.” [només són paraules... llevat que siguin veritat.] Doncs això.

dissabte, 16 d’agost del 2008

I ara què fem amb Abkàssia i Ossètia?

Els anomenats sobiranistes liberals catalans (llegeixi’s, els “cadells” de Convergència Democràtica, Fundació Catalunya Oberta, etc.) sovint tenen les idees molt clares: el liberalisme és l’únic sistema que duu a la felicitat de l’ésser i al progrés real de la humanitat, contràriament al que fa la bruta i corrupta socialdemocràcia, sistema que només fomenta la peresa i l’adotzenament. I, aplicant una curiosa relació de causa-efecte, creuen que les nacions sense estat tenen el seu futur garantit sota l’empar del liberalisme. Això no deixa de resultar graciós, sobretot si veiem qui són alguns dels “companys de viatge” d’aquests liberals nostrats. Entre molts d’altres, gent com José Maria Aznar, Federico Jiménez Losantos, Fernando Savater, Eduardo Zaplana, Esperanza Aguirre, Pedro J. Ramírez, Rosa Díez..., es defineixen fonamentalment com a liberals a ultrança també. Curiosa família, doncs, la liberal, sí senyor!

Que el català i la seva cultura necessitin indiscutiblement de mecanismes de protecció per subsistir i no ser esborrats del mapa per les cultures majoritàries (anglosaxona i castellana), tal com passaria ben aviat si s’apliquessin les normes liberals de mercat stricto sensu en el camp políticocultural, em sembla que no s’ho han acabat de plantejar mai. Per tant, liberals per algunes coses sí, però proteccionistes per algunes altres, també. I així anem fent.

Però bé, ara els profetes d’aquest liberalisme-catalanosobiranista tenen un nou conflicte a la vista. Els dos territoris secessionistes de la república de Geòrgia, Abkàssia i Ossètia, volen tenir estat propi. Això sí que trenca esquemes! Evidentment, per una qüestió de principis sobiranistes els liberals nostrats han de donar suport a tota nació que es vulgui alliberar del jou estatal que l’oprimeix, només faltaria! Com més banderes millor per a la llibertat i tot això. Ara bé, aquests territoris tenen el total suport políticoestratègic...del Moscou dels Medvièdiev-Putin. Anatema!!! Expansió i enfortiment dels postcomunistes que, ai las!, donen suport a uns territoris que lluiten contra el “centralisme agressiu” georgià!? (els georgians, per cert, són “amics” o “enemics” de la nostra “nació liberal catalana”?): manoi, quin embolic mental! Tan bé que funcionaven els casos de Txetxènia i Bòsnia per a l’imaginari liberal nostrat! I Kosovo? Kosovo era la guinda per excel·lència d’aquest discurs maniqueu: un territori castigat pels postcomunistes que, mercès al suport americà (Déu salvi Amèrica!), va ser capaç d’autodeterminar-se dels excomunistes serbis i russos. Però ara que aquests “diables rojos” –per interessos econòmics i geoestratègics, està clar, però això tant se val– donen suport als independentistes ossets i abkassis, què diran els nostres liberals anticomunistes-catalanosobiranistes?

Sens dubte se’ls podria aplicar la mateixa sentència que va emetre un predecessor d’aquests liberals dels segle XXI –el mític José Maria Carrascal– en referir-se als règims comunistes que s’anaven esfondrant a finals dels vuitanta: “¡Y ellos que tenían todas las respuestas...!”

dijous, 14 d’agost del 2008

Ni gitana ni hechicera

Jo vull ser com Parma. O com Gènova o Pisa o Lió... Això és el que li comentava a un bon amic meu fa un temps, parlant de l’atractiu turístic d’aquestes ciutats del sud d’Europa. Ciutats populars, admirades, visitades, que tothom a Europa coneix i per tant -i això és el que compta- ciutats respectades. Ofereixen la seva geografia i la seva cultura. És a dir, la clau per al bon turisme: paisatge, clima, art i gastronomia selecta, tot a l’ensems. Són ciutats, doncs, que saben el que són i que senten el desig de seguir sent el que són; ciutats que no rebutgen els canvis ni les modernitzacions necessàries que tota urbs del nostre segle demana, però on no hi té cabuda el desdibuixament patrimonial de la mateixa ciutat. Ciutats que no han de lluitar tothora per ocultar que, a més de tot el que pretenen ser, també són capitals d’un país (o d’una regió o d’un “districte”) i que aquest fet els proporciona per se un patrimoni cultural inestimable. Ciutats que no els calen campanyes publicitàries estúpides on es vegin ciutadans i ciutadanes exclamant l'admiració de viure a la seva mateixa ciutat (“dime de que presumes y te diré de que careces”, diu la dita castellana). Em sembla que a aquestes alçades tothom deu saber ja de què parlo, oi? Barcelona és una ciutat admiradíssima arreu d’Europa. Els motius? Bàsicament el clima, els “decorats” (que bons eren els arquitectes modernistes que van deixar una ciutat a punt per als publicistes del segle XXI!), el seu preu i el seu laissez faire, mal sinònim, per cert, d’un postanarquisme del tot mal entès.

En haver hagut d’utilitzar l’avió molt més del que hauria desitjat en aquests darrers temps, m’he dedicat sovint a observar les llargues fileres de turistes que esperen per embarcar en els avions que els han de retornar als diversos punts de la Gran Bretanya (Glasgow, Newcastle, Liverpool, Birmingham, Bristol i, per descomptat, Londres, entre d’altres destinacions menors) i el paisatge sovint és desolador. Caps de setmana de borratxera, ressaca i sol. Sabíeu que Barcelona té el privilegi d’haver esdevingut el centre dels comiats de solter/a britànics, desplaçant –atenció!– Riga d’aquest curiós rànquing? Visc/a Barcelona!

L’excelsa situació entre mar i muntanya, els colors, el sol i els edificis “estranys”, però bonics i, sobretot, l’alcohol barat i la permesa farra permanent en determinades artèries històriques de la ciutat, són els principals punts d’atracció turística. No cal dir quin és el nivell mitjà del turisme que ve a gaudir d’aquesta ciutat, oi? Gent que, en el fons, no saben ni on van ni on són exactament, però que tenen molt clar el que venen a buscar. Ens hem convertit, doncs, en una gran Malta i, com deia Jaume Sisa fa uns pocs anys en parlar de La Rambla, anem directes cap a la “marbellització” definitiva. Barcelona: The perfect holiday resort. I la imparable transformació del que va arribar a ser una gran ciutat i que ara tot just és una ciutat gran. Això sí, very nice, of course!

Recomano, per cert, la lectura del següent article de l’Alfred Bosch que té molt a veure amb el que acabo d’exposar. Paga la pena:

http://paper.avui.cat/article/ultima/136308/la/pesta/blanca.html

Inici i benvinguda


Aquesta és la meva primera experiència "blocaire" i estic una mica excitat i tot! La meva idea en crear aquest modest espai -tal com m'imagino que els deu haver passat a molts dels milers de persones que ja han elaborat altres blocs abans que jo- és la de crear un petit espai de trobada virtual on poder explaiar-nos, parlar, discutir, exposar, reflexionar, divagar, mostrar, comentar, informar..., però per damunt de tot dues accions cabdals: pensar i escoltar. Pensar en profunditat o en superficialitat, tant se val, i saber escoltar (o llegir, en aquest cas) el/la que pensa. Trobo que aquest darrer punt està en franc declivi en el nostre temps i espai contemporanis i aquest bloc neix en part amb l'esperit de combatre fermament aquesta tendència.

La idea és que aquest bloc pugui ser un racó per a tot aquell que cregui que té quelcom interessant a dir. No hi ha restricció de temes. El mitjà és bàsicament escrit, esclar, però també el bloc ens proporciona la possibilitat de transmetre imatges, sons... Tot el que calgui perquè pensem escoltant-nos i també perquè escoltem allò que pensem. Per tant, llevat de la grolleria i la maleducació, tota aportació pot tenir cabuda en aquest espai.

Com podeu comprovar en llegir el meu perfil, tinc interessos ben variats, però en destaca el teatral per damunt dels altres. De fet, el nom d'aquest bloc té ressonàncies escèniques (William Kemp, l'home del dibuix de l'encapçalament, fou probablement l'actor més famós de l'època shakeasperiana), però que quedi clar que entenc el món com un immens escenari i per tant no pretenc convertir aquest espai en una zona només apta per als amants de la "farandul·la" (que, d'altra banda, benvinguts seràn!) Pensament, política, actualitat (la xifra que acompanya Kemp és la del nostre segle i això òbviament no és gratuït), cinema, esport, literatura, música, gastronomia, art en general, etc., etc., poden i han de tenir el seu lloc en aquest racó virtual...

Bé, això és tot de moment, només espero que aquest escenari que ara mateix és pràcticament buit, acabi amb força gent participant-hi i per tant divertint-s'hi ja que, al capdavall, aquest és el principal objectiu de qualsevol obra.