L'esperit de Bilardo

Carlos Salvador Bilardo va passar a la història del futbol per dos motius: el primer, ésser el seleccionador que va dur l’Argentina a la conquesta del mundial de futbol que es va celebrar a Mèxic l’any 1996; el segon motiu -més trist-, la seva famosa “filosofia” de l’esport, que es va descobrir un dia amb càmara i/o micròfon ocult en un entrenament i que es resumeix de la següent manera: si un rival és al terra ni se t’acudeixi preocupar-te’n, al contrari, si no et veuen, trepija’l, ja que tot val per tal de guanyar: “¡al enemigo ni agua (...) no hay que ayudarlo, hay que pisarlo, hundirlo!” foren algunes de les tristament cèlebres expressions que aquest individu adreçava als seus jugadors. No sé si aquest és l’esperit del deseper, l’ètica (o la no ètica) del supervivent, la força del damnat o digueu-ne com vulgueu, però per aquells afortunats que formem part d’un brou social on la rasa que separa l’àmbit de la supervivència del de la convivència no és tan gran (de moment!), encara ens indignen determinades actituds.
Escric això arran d’una enquesta que va aparèixer la setmana passada al diari “Clarín” de Buenos Aires on es demanava als lectors el següent: si et donen bitllets falsos i no pots tornar-los a qui te’ls va proporcionar, què faries? Les opcions eren a) destruir-los b) Passar-los c) D’altres. L’opció majoritària i amb diferència, com ja haureu endevinat, era la segona amb quasi un 68% de vots. Les altres dues opcions quedaven a força distància (18%, la primera i 21%, la segona). No cal dir que la situació social argentina, amb una classe mitjana massacrada a bastament fins al llindar de la seva destrucció, provoca situacions –suposo- com aquestes. La gent no és ni millor ni pitjor en un lloc que en un altre, però tots sabem que una persona –i el seu entorn immediat: família, amics...- sotmesa a determinades pressions és capaç de l’inimaginable per tal de poder seguir surant. I la supervivència és instint animal pur i dur, és a dir, oblidem-nos de la raó, la moral i d’altres fruits del vessant més “humà” -valgui la redundància- de l’ésser. Si jo foto més del que a mi m’han fotut podré seguir endavant. La moral, en aquestes circumstàncies, és per a qui se la pugui permetre.
I això és el que hi ha. Quan la classe mitjana d’una societat reflecteix una pèrdua de valors preocupant és que la ferida del país és tan profunda com difícilment reparable. En aquestes circumstàncies, doncs, un fenomen com l’emigració ja no és quelcom discutible o matisable. És simplement pura necessitat per poder sobreviure materialment, sens dubte, però també moralment. Cal poder viure i cobrir les necessitats bàsiques abans que res, però també cal foragitar els Bilardos del nostre entorn immediat si volem preservar un mínim espai convivencial. Això és una qüestió de supervivència també.