Algunes novetats teatrals

Per bé que no és una novetat estricta (es porta representant des del 21 d'agost i durarà fins al 4 d'octubre), no puc deixar de parlar-ne: s'està representant una versió contemporània de l'obra Hedda Gabler, d'Henrik Ibsen, a Londres. Carrie Cracknell dirigeix un muntatge polèmic al Gate Theatre, un dels anomenats Fringe Theatres de la capital anglesa (aquí traduiríem fringe com a alternatiu, per bé que aquesta definició a Londres sigui tan discutible com la de off per a alguns teatres de Broadway). Algunes crítiques en parlen bé (The Observer) i d'altres no tant (The Times), per tant el producte, com dic, és polèmic i, no cal dir-ho, d'allò més atractiu. Val a dir que la polèmica no és cap novetat a Hedda Gabler, ja que aquesta obra en va generar d'ençà del mateix moment de la seva estrena a Alemanya l'any 1891! Protofeminisme, violència i suïcidi: massa elements escandalosos per a la burgesia ben cofada de l'època, avesada sobretot a les pièces bien faites entretingudes i inofensives de Sardou, Scribe o Wilde.
Parlem, doncs, de contemporaneïtat, risc, probablement transgressió... a la terra del realisme! M'agrada emfasitzar aquest aspecte perquè llegint algun escrit anterior meu potser algú podria deduir erròniament que la Gran Bretanya és un museu teatral on es representen les obres de fa 150 anys igual que el dia de la seva estrena. I si bé podem trobar produccions en què això pugui ser cert (i que personalment no em sembla pas rebutjable sempre que s'ofereixi qualitat en el muntatge, i ja em perdonarà si em llegeix algun theatregoer impenitent i calixtebieitista!), també és cert que les avantguardes teatrals tenen un bon camp per córrer dins de l'àmplia i rica dramatúrgia britànica. I en puc donar fe: en aquest país he tingut la sort de veure des d'un minimalista i atemporal Rei Lear a Strattford, amb el malaguanyat Nigel Hawthorne fent de Lear (actor conegut popularment a casa nostra per protagonitzar sensacionals pel·lícules com La folllia del rei Jordi o El cas Winslow), fins a una deliciosa Traviatta situada en un àtic a Manhattan, entre d'altres obres actualitzades, rellegides o "revisades" (com li agrada dir a Carles Batlle).

L'altre novetat que he llegit avui mateix se situa a Londres també i, com no podia ser d'una altra manera, al millor teatre by far del West End: el Donmar Warehouse. Un teatre que, de fet, té de West End la seva localització en el cor de la zona coneguda com a Theatreland i el degotall d'estrelles" cinematogràfiques consagrades que passen de tant en tant per aquest escenari del Covent Garden (com Madonna o Nicole Kidman, per posar-ne dos exemples significatius dels darrers anys). Amb tot, i malgrat aquestes frivolitats d'alfombra beverlyhillenca, la programació "normal" d'aquest teatre és l'enveja de qualsevol programador. L'estrena de què us volia informar és Ivànov, d'Anton Txekhov. Una raresa d'aquest autor, comèdia a mig camí entre l'esborrany i l'obra seriosa, on el personatge principal és una mena de Hàmlet rus, esbós de posteriors personatges tan potents com Vània (L'oncle Vània) o Trigorin (La gavina). La versió que es pot veure al Donmar fins al 29 de novembre és cinc estrelles, ja que ha anat a càrrec de Tom Stoppard, està dirigida pel mateix director artístic del teatre, Michael Grandage, i interpretada, entre d'altres, per Kenneth Branagh en el paper d'Ivànov. La crítica està deixant de moment l'obra pel núvols... En fi, que si us "escapeu" a Londres d'aquí a mitjan novembre i us agrada el bon teatre, deixeu-vos arrossegar cap al Donmar perquè de ben segur que no us en penedireu!